Publicitat
Publicitat

Jo som cossier

Testimoni, en primera persona

No és fins al precís instant, únic, que per Sant Honorat i Sant Jaume s'endinsa pel batiport al so dels cascavells de qualque cossier que enfila camí cap a plaça que no esclata tota expressió i dimensió de la festa. Dies abans, en els primers dies d'estiu, l'olor d'alfabeguera ja te'ls ha dibuixat en la mirada. L'alfabeguera és indissociable dels cossiers, en les nostres vides. Aquell pessigolleig d'emoció impol·luta. Neta. Els cossiers ho fan net tot, i fan i són la festa, més enllà de l'expressió iconogràfica, de l'entitat -fins i tot com a poble- que arrosseguen, de folklore i tradicions.

Els cossiers, en la seva genuïna expressió, tot i ser pagana i ancestral, són vida. Són una escletxa de plenitud de vida, en un mateix, per abraçar amb la col·lectivitat. Perquè un culte matriarcal, d'exhalació de fecunditat a la Mare Terra, era fer festa. Era festejar l'anyada; un crit d'esperança. Segles després, tot i haver arrelat com a arquetípica manifestació artística, aquests dos sentits continuen sent la màxima.

A Algaida ara fa 40 anys que els cossiers tornen a ser dels carrers, carrerons i racons del poble. Jo en fa devuit que els ball. Ballant o encerclant-los, un pren el pols del pas del temps i de la vida, i fa memòria de poble. No només dels passos més feixucs i terrossers dels cossiers d'un temps, de quan un era petit i veia -com els d'ara; és la condició de ser infant- la dimensió del dimoni, i la temia; o d'aquelles rotlades més recloses perquè el mateix ball o el bany de masses de les darreres dècades no requeria encara obrir-les més. També revénen cares que ja no hi són, rebrotant just en aquests instants, i el toc del flabiol i les voltes fan reviure moments.

Els cossiers són memòria viva i anys viscuts. Perseverança, quan es retallen i perden els valors. I punt d'arribada o de partida de cicles vitals. Si per Sant Antoni molts senten i viuen que l'any no comença fins que boten els dimonis i els glosats; els cossiers són el moment d'explosió de la festa més interioritzada i íntima, per compartir i fer-la sentir. Però s'ha de voler fer festa i sentir-los per viure-ho. Les paraules sempre quedaran curtes i buides.