Publicitat
Publicitat

Una classe magistral per entendre com s'estancaren els salaris

El catedràtic de la UB Antón Costas defensa que la lluita contra la inflació als anys 80 i el gran poder que han adquirit les empreses de llavors ençà explica, en bona part, la situació actual

Els motius de l'estancament actual en què es troben els salaris es remunten a molts anys abans de la crisi. Aquesta és la tesi que va desenvolupar ahir capvespre el catedràtic de la Universitat de Barcelona (UB) Antón Costas en una conferència impartida a Palma que va tancar l'acte de presentació de la tercera edició dels 'Quaderns d'economia', una publicació de la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria.

Costas situa l'origen de la situació actual a principis de la dècada dels 80. Segons va explicar, l'aparició, a finals dels 70, del fenomen de l' estanflació (estacament més inflació) “va canviar les economies” que des de finals de la Segona Guerra Mundial havien funcionat assumint que una inflació controlada afavoria la creació de llocs de feina. Posar fi a la inflació es va convertir en una obsessió per als governs i “la millor manera era pressionar a la baixa els salaris”, segons va explicar. A partir de llavors, “l'endeutament va cobrir la part que deixava al descobert la caiguda dels salaris”. La crisi que es va iniciar el 2008 va eliminar aquest paraigua quan els bancs van tancar les aixetes del crèdit.

Costa va assenyalar un segon factor a tenir en compte, tot i que va admetre que encara té “dubtes” sobre el tema. Les darreres investigacions que ha duit a terme l'estan fent arribar a la conclusió que els marges de les empreses (la diferència entre el cost de producció i el preu de venda) van créixer espectacularment a partir també dels anys 80. Aquests s'havien mantingut molt estables durant les dècades dels 50 i 60, actuant, a la vegada, com a element moderador de la inflació.

Això va anar generant “un augment considerable del poder de les empreses, tant a l'hora de fixar preus com de fixar salaris”, que avui dia s'ha tornat “excessiu” i que explicaria, en part, la situació actual. Costas es va esforçar per situar-se dins un context de discurs moderat, arribat a aquest punt. “Fins i tot una publicació tan liberal com ' The Economist' s'ha mostrat preocupada pel poder de mercat de les empreses”, va subratllar. Això, segons el seu punt de vista, està soscavant el que va definir com a “valor social de la competència”.

Aquests factors explicarien la “sorpresa” que va tenir el Banc Central Europeu (BCE), i que va reflectir a les seves actes, segons va dir, que el final de la crisi no ha vingut acompanyat d'un augment dels salaris, una circumstància que no es limita només a l'estat espanyol. Als Estats Units o al Regne Unit, per exemple, els salaris es mantenen estancats amb uns índexs que es consideren de plena ocupació (4-4,5% d'atur).

D'aquesta manera, va explicar, s'ha trencat la confiança en una altra regla acceptada àmpliament pels economistes durant dècades: la corba de Philips, una teoria que demostrava que com més ocupació, més incrementaven els salaris. En aquest sentit, va destacar que el BCE, “no una ONG, el BCE” ja va alertar que “un dels riscos més grans per al futur pot ser una perllongada i inexplicable debilitat dels salaris a la Unió Europea”.

La llosa del neoliberalisme

El catedràtic va assenyalar dos factors més que s'originen també a finals de la dècada dels 80 i principis dels 90, “dues idees, equivocades i perilloses, sobre la modernitat de l'economia”: la liberalització total del flux de capitals i la desregulació total del mercat laboral.

La primera, assegurà, ja ha perdut bona part del suport que tenia pels estralls causats per la crisi. La segona, en canvi, encara es manté com a referent. Costa va aportar algunes dades per desmuntar-la.

Així, va destacar, per exemple, que el comportament exportador de l'estat espanyol d'ençà de la crisi ha estat “excel·lent” i que supera, fins i tot, el d' Alemanya, en termes de “qualitat” i “consolidació”, no en termes de quantitat. Aquestes exportacions es divideixen en dos grups: béns i serveis d'alt valor afegit (consultoria, enginyeria o finances). En aquest sentit, va assegurar que “les empreses amb un valor exportador alt ha apujat salaris”. En canvi, han davallat en sectors com la construcció i els serveis turístics.

"És temps d'incrementar salaris"

Costas va 'estirar de les orelles' els empresaris i va afirmar que “els baixos salaris estan lligats a la baixa productivitat” i els va convidar a incrementar-los. En aquest sentit, va explicar, a tall d'anècdota, que un empresari hoteler de Mallorca li va confirmar, aquest estiu, que la seva cadena estava gaudint d'un creixement sostingut d'entre el 7 i el 8%, els darrers anys, mentre que els salaris no superaven l'1%. “Aquests marges són insostenibles', li vaig dir”, assegurà.

Costa defensa que “hi ha marges a la major part dels nostres sectors empresarials per incrementar salaris” i va instar el govern de Rajoy a empènyer una mica a favor d'un canvi de tendència. “Els increments prudents dels salaris mínims creen llocs de feina”, assegurà.

Finalment, el catedràtic va instar els estudiosos i les administracions a “mesurar els salaris i la desigualtat amb el mateix rigor amb el qual es mesuren la inflació i el deute”. I va emprar una dita anglosaxona per justificar la petició: “El que no es mesura empitjora, el que es mesura pot millorar”.