“Ser allà dins és un infern, no és el que la gent es pensa”

PalmaJonathan Hernández ha estat cinc anys tancat per robatori i diverses denúncies de violència de gènere. Una vegada complerta la condemna, creu que de la presó “n’ha sortit sense res”. Ara que ja n’és fora, lamenta que va haver d’esperar més d’un mes per cobrar el subsidi de 426 euros a què tenen dret les persones que estan en la seva mateixa situació. Com explica Hernández, les gestions per cobrar-lo comencen quan un ja és al carrer. “Aquesta feina l’hauria de fer el treballador social des de la presó una vegada té coneixement que el pres sortirà”, comenta l’advocat Coco Campaner, una de les cares més visibles de l’Equip 25.2, l’associació de Palma sense ànim de lucre que vetla pels drets dels presos. Segons Campaner, molts exreclusos desconeixen completament quines passes han de seguir per obtenir el subsidi.

Per sort, Hernández sap “cercar-se la vida”, diu, perquè “s’ha criat al carrer” i ara, amb els doblers que rep, més el que guanya del que treballa “pel seu compte” amb tasques de manteniment, paga una habitació per a ell, una ajuda econòmica de 250 euros per a la seva germana i, amb la resta, paga el carnet de conduir que es vol treure. A dins de la presó, hi ha deixat la seva exparella, també mare dels seus dos fills. No els coneix i no duen el seu cognom.

Rehabilitació

“Se suposa que la presó és un centre privatiu de llibertat on entra gent que ha comès delictes i estan a dins una temporada perquè, amb vista al futur, es puguin anar reinserint en la societat”, diu Hernández. A la pràctica, però, “moltes d’aquestes eines no serveixen per a res”, lamenta. “Per falta de personal qualificat com treballadors socials, educadors i psicòlegs -n’hi ha només 6 per a 1.500 persones-, el funcionari de la taquilla s’acaba encarregant de realitzar bona part de la feina”.

Intimidacions

Hernández recorda que sovint els cridaven per l’intèrfon i els deien que tocava revisar les cel·les. A continuació, “pujaven a la cel·la, ho posaven tot damunt davall i ens pegaven mentre ens feien mantenir les mans darrere”. Hernández assegura que els cops són habituals. “A mi, allà dins em varen rompre una costella i, després, ni em varen dur a la infermeria”, explica. Aquests fets varen tenir lloc després que fos separat d’un altre reclús amb qui estava a punt de tenir una forta baralla, i conta que la relació amb els presos pot ser molt complicada.

D’altra banda, Hernández entrà a la presó en bon estat de salut, diu, però n’ha sortit amb problemes de genolls i amb una infecció als pulmons. A més, afirma que “el menjar que ens donaven, no se’l menjarien ni els cans”. Hi agafà una profunda depressió, motiu pel qual va intentar llevar-se la vida diverses vegades, explica, mentre mostra les cicatrius que han cobert el seu canell. “Però quan intentes suïcidar-te, et peguen i et duen al mòdul d’aïllament, malgrat que se suposa que això està prohibit”. “Prou en tenim ja de pagar una condemna!”, es queixa. “El patiment que es viu allà dins no se’l pot arribar a imaginar, la gent”, diu.

Sistema

L’advocat Coco Campaner explica que un intern que entrava al nou mòdul denuncià un funcionari que l'acompanyava quan va dir “Al·lots, un violador!” i alguns interns l'apallissaren. Hernández explica que altres treballadors li varen etzibar: “L’intèrfon, fins que no siguis mort, no el toquis per a res”. Amb tot, assegura que “no pots denunciar, perquè si ho fas és pitjor”, si bé ha interposat queixes i ha enviat cartes a l’associació Equip 25.2, cartes que no varen arribar mai a destinació.

El lletrat creu que la majoria de funcionaris de la presó no creuen en allò que fan, no creuen en la reinserció. Per això, diu que és molt difícil que treballin per aconseguir aquest propòsit. La situació, aleshores, assegura que és molt dura: “Molts acaben pitjor que els presos; pensa que els reclusos potser hi estan cinc anys, però acaben partint, mentre que els funcionaris queden 30 anys dins aquell forat”. “I alguns dels metges, els treballadors socials i els psicòlegs tampoc no hi ajuden”, hi afegeix Hernández. “L’únic que ara vull és allunyar-me de tot allò dolent, tenir una feina, guanyar uns diners, encara que siguin 600 o 800 euros al mes, alguna cosa amb què jo pugui sobreviure o subsistir”, confessa.

Futur

També desitja que “el dia de demà pugui fer-me una prova de paternitat, anar a cercar els meus fills i estar amb ells”, si bé desconfia de la possibilitat que la seva situació millori. Hernández està en tractament perquè, des que ha estat a la presó, explica que qualsevol cosa que passa al seu voltant el fa posar en alerta. No ha pogut treure’s la por del cos, conta, perquè “la presó et destrossa per dins, hi ha gent a qui torna boja o agressiva, i les relacions personals, després, es compliquen molt”. “La presó és un infern, no és el que la gent es pensa”, assevera.

Refer-se

Assegura que farà tot el possible perquè la seva vida millori, però creu que no podrà mantenir mai una relació normal amb una persona, després d’haver passat per allà: “A la presó, l’únic que hi ha és violència”, perquè tot l’entorn “t’anul·la i et maltracta psicològicament”.

“Si la gent tingués les necessitats bàsiques cobertes, no hi haurien entrat”, diu, i afirma que si ell va robar era per alimentar-se. “Vaig entrar a una obra a robar”, recorda, però “no em quedava cap altra opció, perquè ja havia demanat ajuda als Serveis Socials, ja havia passat per quasi tots els albergs d’acollida, havia estat demanant diners a les portes de l’església i anant casa per casa demanant menjar”.