Balears 13/05/2017

Wagner visita Freud

Ja des de la seva concepció, el compositor i alhora llibretista havia incorporat un component psicològic important als dos personatges principals

i
J. A. Mendiola
3 min
El segon ‘holandès errant’ va arribar al Gran Teatre del Liceu amb direcció escència de Philipp Stölzl.

Liceu.- Segon ‘holandès errant’ de la temporada. El primer, a Madrid i sota les ordres d’Àlex Ollé, amb tot el que això significa; i el segon, al Gran Teatre del Liceu amb direcció escènica de Philipp Stölzl. Espectacle en estat pur contra una interpretació freudiana de la famosa llegenda del mariner que vagarà eternament fins a trobar l’amor en estat no menys pur. Una bona idea del director de cinema i òpera, sens dubte, la de traslladar el focus a la protagonista femenina, l’enamorada Senta, de tal manera que l’ànima de l’holandès passa a ser subjecte passiu de la història, tan sols una folla il·lusió de la filla de Daland. Una follia desmesurada, entre cervantina i freudiana, que es desenvoluparà en dos estadis, el real i l’imaginari. El primer, en una gran sala, farcida de llibres, que dibuixa el germen de la bogeria, presidida per un gran quadre del mar embravit colpejant unes roques, que s’anirà obrint i convertint en el segon nivell on transcorre la història imaginada per la protagonista, reconvertida en nina, i naturalment interpretada per una actriu diferent que va repetint els mateixos gestos que la cantant en la recreació onírica que presideix la funció. Un gran canvi no gens argumental, però sí que varia el punt de vista de la història. Una variació ocurrent i interessant però molt perillosa, ben resolta pressupostàriament i estèticament pel que fa a l’escenografia als dos estadis on va succeint la història per partida doble, però molt magra en la resolució dramàtica, amb errades de sincronització de les dues actrius, que no és el menys afortunat que passa sobre l’escenari. A la història, als personatges els manca credibilitat, i més que a cap a la protagonista, amb una interpretació molt impostada, que deixa el conjunt molt costa amunt. Val a dir que la proposta d’Stölzl és ambiciosa, original i ben plantejada a la primera escena, amb la nina Senta llegint a la immensa biblioteca i sonant de fons la impecable obertura, que sens dubte marcà per a Richard Wagner i la història de l’òpera un abans i un després amb la inclusió dels leit motiv de tots coneguts.

Ja des de la seva concepció, el compositor i alhora llibretista havia incorporat un component psicològic important als dos personatges principals, amb la qual cosa el plantejament d’Stölzl està dins els paràmetres establerts per Wagner amb el valor afegit que ja havíem parlat al primer replà argumental, però sense subtilesa tot queda subratllat, i la cosa no avança com pertoca. Ja no tan sols amb els personatges principals; per exemple, en el cas de Daland, interpretat per Attila Jun, és psicològicament molt obvi, de la mateixa manera que manca relleu al d’Erik, a qui dona vida Timothy Richards.

Altres al·licients haurien de ser els musicals. A la batuta, la ucraïnesa Oksana Lyniv, que féu sonar l’orquestra del Liceu amb la intensitat i energia necessàries per acompanyar la història amb eficàcia. Albert Dohmen va fer un holandès correcte, dominà el personatge sense dificultats i amb la professionalitat que li donen els anys que li han enfosquit una mica la veu. Per a la Senta, Elena Popovskaya hi posà volum i cos, però una mica més de color no hi hauria anat malament, però se’n va sortir vocalment. A Jun, per part seva, li mancava personalitat argumental i l’èmfasi de la seva veu no minimitzava les carències ressenyades, mentre que Timothy Richards no feia el pes per cap costat. El cor, a les ordres de Conxita Garcia, no baixa pistonada. La sensació és que tot apuntava més amunt...

stats