"Els joves no en volen saber res, de foravila, i s’hi podrien fer moltes coses"

Martí Solivelles Ferrer (1952) és pagès i zelador de finques públiques. Gran coneixedor del medi i de les antigues maneres de treure’n profit, descriu amb nitidesa la vida al camp d’Escorca dels darrers 60 anys. Polifacètic, va ser blavet a Lluc, mestre a Pollença, batle d’Escorca i d’ençà de fa 28 anys, president de la Cooperativa de Pollença.

A quina possessió nasquéreu?

A Binifaldó. Això és així perquè les finques públiques un temps se subhastaven i els meus pares anaren a estar-hi. Llavors anàrem a Cosconar i la meva família hi va estar 35 anys. Allà teníem 300 ovelles i 150 cabres i se sembrava civada i favó per engreixar porcs. Jo ara fa 52 anys que som a Son Colom.

Escorca és l’únic municipi que ha perdut població.

En temps dels meus pares, els nins de les possessions es reunien damunt el puig Tomir per jugar. Els diumenges n’hi anaven 9 d’Alcanella, 9 de ses Figueroles, 11 de la Mola, 9 de Míner... fins a una quarantena d’al·lots. Ara fixa’t tu si ho estava, poblada, la Serra. Llavors anaven tots a escola a Lluc.

Quins records teniu d’al·lot?

Record anar a aplegar ovelles amb mon pare, fer rama perquè tinguessin menjar, agafar cabrits... Estant a Son Colom ja, venia un llover (1) i tot l’hivern agafava ocells. El setembre es posava a arreglar les lloves de pedra i deixava el redol net i preparat. El seu jornal era el que caçava. Als ocellons els passava una ploma pel foradet del bec i feia enfilalls de dotze.

Se n’agafaven molts?

Feia colló! Omplia un sac de tela de 25 quilos quasi cada dia, i jo i el germà els hi dúiem fins a Lluc al correu, que se’ls enduia a vendre. Cada vespre sopàvem de tords, amb arròs, amb sopes... Per parar la llova ho feia amb cucs de terra. Duia un morrió (2) amb terra de mata i allà hi posava els cucs.

La salvatgina li prenia ocells?

De vegades li pegaven els corbs i li’n fotien, però el puta parava una llosa més grossa i els agafava. L’amo en Jaume d’Ariant el que va agafar un pic va ser un voltor ben blanc (albí); se’n va parlar, d’aquest animal.

Quines castes d’ovella hi havia per aquí?

Fumada, blanca, pigarda, d’ull de perdiu... A cada finca en feien selecció segons l’etxura, les orelles, el caminar, la vivor...; un animal ha de ser espriu (3) per anar bé. Fins i tot dins la mateixa finca destriaves ovelles diferents. A Cosconar sabies si era del Cingle Pla, de Ca l’Esteix... Les guardes no es mesclen.

Per edats com es destrien les ovelles?

Hi ha anyella (primer any), toïssa (segon any), primala (tercer any) i ovella (a partir de 4 anys). Quan ja ha serrat (4), ja no pots saber-ne l’edat exacte.

Quin mes les toníeu?

A Son Colom tonem per Sant Pere, dins el juny. A muntanya, però, s’escampen, i de vegades en queda qualcuna fora tondre. Un pic en tonguérem una que duia 7 vells (5). Dins la primavera els tonem la coa, perquè si s’escagassen, les mosques els poden tirar cucs. A la tardor s’esmorquen (6) amb oli i aumangara (7).

Si una ovella es perd, com sabeu de quina possessió és?

Ara s’ha perdut molt, però abans totes duien una marca a l’orella. Hi ha senyes diferents: oroneta, vencunça, guinxa, espanada, escapçada i tall, cada una és un tallet diferent. A Son Colom duen guinxa a la dreta i espanada a l’esquerra i a Binifaldó oroneta a cada banda. Les estisores es guardaven dins un bocí de canya de canyaferla, amb farina o saïm, perquè així no es rovellen.

Quin profit es treia dels aglans?

A muntanya (8) hi anaven grups de dones a aplegar els aglans de dins el bosc. S’eixugaven al sol i es duien a vendre als mercats, perquè és molt bon menjar per als animals. L’aglà dolç és per menjar, encara ara. Hi ha una casta que li diuen de la campaneta, dolcenc, i un altre que li diuen castanyer, que és el més dolç.

Venia molta gent a collir oliva un temps?

Sí, putes! Venien grups de collidores i estaven a muntanya un parell de mesos. Tota es collia d’en terra abans i cobraven amb oli. Cuinaven dins l’olivar, posaven pedres dins el foc i, si tenien les mans fredes, aguantaven una pedra calenta una estona. Al final venien dones i et demanaven: ens deixau fer les pellucades? (9). Just ara, que els joves no en volen saber res, de foravila, i mira que s’hi podrien fer de coses.

És cert que hi havia anguiles per aquí dalt?

I tant! Dins aquests torrents del Pla d’Albarca en vàrem veure moltes vegades. Ara, però, els torrents no duen aigua, no n’hi pot haver mai.

President de la cooperativa de Pollença, batle a principi dels 90...

La cooperativa es va crear el 1985, però marxava d’aquella manera, tenia deutes. Avui podem dir que marxa, té 7 empleats i uns 50 socis. Dels anys de batle, estic content d’haver aconseguit tenir escola unitària i haver llevat urbanitzables al Guix, sa Calobra i Cala Tuent; era un escàndol.