Verdi (II). A París
PalmaVet aquí que dos dies després de veure i escoltar La traviata al teatre Principal de Palma, a l’Ocimax retransmetien Rigoletto, en directe, des de La Bastille de París. I vet aquí que ambdues començaven gairebé de la mateixa manera, amb un flashback. És a dir, amb un spoiler. Per una banda, Francisco López, en el Preludi, ens mostrà Alfredo i Violetta. Ell no la veu. És morta. Una subtil pinzellada. Per part seva, l’alemany Claus Guth mostrà un mímic geperut apallassat amb una capsa de cartró, que obre i mostra la seva juba i el vestit de Gilda tacat de sang. És morta. També ja ho sabíem. Cap problema. Però aquest manté el fantasma del protagonista, interpretat per Pascal Lifschutz, tot el temps en escena. Un recurs dramàtic excessiu, reiteratiu. A més a més, una gran pantalla farceix l’escenari de subratllats, i com a tals innecessaris. La història ja és prou eloqüent i no calen tantes explicacions addicionals. De fet, a mi particularment em varen sobrar, sobretot les imatges videogràfiques.
També podem parlar de la perruca impossible que llueix Michael Fabiano en el paper del pervers duc de Màntua, a qui tampoc no l’afavoria gaire el vestuari que li entimaren. Semblava que l’havia vestit, i pentinat, l’enemic, fet que d’alguna manera ridiculitzava el personatge de seductor implacable. Del vestuari de Vesselina Kasarova, que interpretava Maddalena, una altra víctima del duc -i d’alguna manera la causant final de la tragèdia-, millor ni parlar-ne. Feia vergonya aliena. Pel que fa a aquest vessant, tot molt millorable, amb molt pocs moments dignes d’alabances. Em quedo amb la resolució de la mort de Gilda, tot just quan el seu pare s’adona que el cos que porta al sac és el de la seva filla. Quant a la resta, un bon plantejament estètic, bona il·luminació i poca cosa més.
Tot i així, continua sent un autèntic luxe poder estar en directe en teatres de tanta categoria i sobretot, en aquest cas, poder escoltar veus de tanta qualitat. Perquè el Rigoletto parisenc s’ho pagava, fins i tot tenint en compte el bunyol artístic. Tot quedava reduït a pura anècdota, si es podia escoltar la veu d’Olga Peretyatko, de filati eterns o pianos d’una dolçor extrema, capaç de transmetre la metamorfosi del seu personatge de manera impecable, adornant en el més pur estil belcantista totes les seves intervencions, que fa impossible destacar-ne una sobre cap altra. Si el Caro nome va ser meravellós, l’exhibició de registres a Ah! Veglia, o donna et fa oblidar qualsevol altra circumstància. I així successivament.
Per una altra banda, un potser físicament massa jove Quinn Kesley, en el paper de Rigoletto, assaltava La Bastille sense contemplacions. Per ventura dramàticament li manca l’habilitat interpretativa que sobra a Leo Nucci, ara com ara el geperut més reconegut en actiu, però pel que fa a la veu, és clar que a la seva carrera no li podem veure el límit. Va fer, com a exemple imprescindible, un Cortigianni, vil razza dannata gairebé antològic, frasejant a la perfecció, amb una tessitura suficientment àmplia per representar sense fissures la ràbia i desesperació del moment alhora, força i tendresa tot plegat. Per mi, un autèntic descobriment. Michael Fabiano interpretà el libidinós personatge amb seguretat i una mica mancat d’elegància, tal vegada perquè la seva veu és massa lírica per al personatge, però en conjunt va estar a l’altura dels seus partenaires, i no ho tenia fàcil. La donna é Mobile, una mica seca. És més difícil del que sembla combinar fortes i pianos de manera convincent. Hi havia més: un cor molt compacte i una direcció musical amb tots els registres, que a Rigoletto no són pocs.
