Publicitat
Publicitat

‘Under pressure’

Per cop el d’Àlex Rigola amb aquest Ivànov al Lliure, a la Sala Fabià Puigserver, amb les grades envoltant l’escenari, com si es tractés d’un quadrilàter boxístic

Lliure.- Cada cop que després d’una representació et quedes copsat, amb les imatges i les paraules fent voltes sense ordre ni concert dins el teu cap, intentant posar ordre al que acabes de contemplar, tens la necessitat de tornar-la a veure, amb la sensació d’haver perdut molt més del que ets capaç d’assimilar d’un sol cop. I per cop el d’Àlex Rigola amb aquest Ivànov al Lliure, a la Sala Fabià Puigserver, amb les grades envoltant l’escenari, com si es tractés d’un quadrilàter boxístic. Es podria qualificar de desconstrucció “txekhoviana”, però em conform amb “humanització” de la història. És cert que Txékhov hi posa molt de la seva part amb la precisió de les descripcions de la condició humana dels seus personatges, en el “fracàs de la naturalesa humana” com els descrivia Kropotkin, i que el temps ha fet que l’entorn, burgès i decadent, fonamental al seu moment, hagi deixat de ser rellevant. Els seus personatges han deixat de ser fruit d’un temps per arribar a la intemporalitat universal. És a dir, ni el temps ni el lloc delimiten comportaments. Els fets i les paraules són els que obren la història fins a l’infinit. I això és el que ha fet Àlex Rigola en el seu primer Txékhov, obrir les portes de la peça original. Versió lliure diu el programa de mà, però per ventura no ho és tant, com ha de ser, i així ho entén el director i adaptador en aquesta impecable esporgada que no dona treva a l’espectador, fins i tot des d’abans que comenci la funció, quan actors i actrius es marquen un col·loquial partit de futbol que arbitra Pep Cruz, amb Nao Albert, que després serà el metge, interpretant a la guitarra algunes versions de conegudes cançons. Una manera d’alliberar els personatges de la càrrega ornamental del seu origen, perquè en la versió de Rigola han perdut el nom primigeni i a partir d’aleshores el personatge de Joan Carreras no és Ivànov, és Joan; el de Pep Cruz no és Txabelski, és Pep; el de Vicky Luengo no és Sacha, és Vicky... Tampoc no interessa gaire la seva condició social, encara que apareix, si més no subtilment, als diàlegs. El que importa que traspassi l’escenari, i ho fa, són les reaccions dels personatges davant els esdeveniments, davant la mort, l’amor, o millor el desamor o els doblers, d’aquesta colla de desencantats davant la vida, Under pressure, com diu la cançó de Queen que presideix l’obra i entona meravellosament a mitja veu Sara Espígul. Però perquè tot tengui la consistència i eficàcia necessàries resulta imprescindible una interpretació sense màcula. Quan acabà l’obra em demanaren si seria capaç de dir quin dels actors o actrius m’havia agradat més. Missió impossible. Nao Albert, Andreu Benito, Joan Carreras, Pep Cruz, Sara Espígul, Vicky Luengo, Sandra Monclús, Àgata Roca i Pau Roca donen un màster ‘ex aequo’ d’interpretació.

CineCiutat.- El CineCiutat es convertí en la Sala Olivier de l’Old Vic al National Theatre de Londres. Ni més ni menys. Podríem dir també que la sala de l’escorxador passà a ser l’antiga Grècia, però tampoc. Ben Power ha universalitzat la tragèdia de Medea, amb una interpretació de les que posa els pèls de punta de Helen McCrory, dins un escenari més sofisticat, jugant amb dos nivells, per donar cos a les històries addicionals que envolten la de la protagonista, però que sens dubte són imprescindibles per entendre el camí de la tragèdia. Una tragèdia que no per coneguda enteranyina igualment l’enteniment de l’espectador davant tan cruel metamorfosi. Noranta minuts, under pressure, com no pot ser d’altra manera, però també més teatral, perquè conceptualment l’obra d’Eurípides dirigida per Carrie Cracknell així ho requereix, amb la distància que implica la representació d’una obra de teatre a una pantalla. Un autèntic luxe, com succeeix cada cop que el CineCiutat es connecta amb el National Theatre.

Etiquetes