Publicitat
Publicitat

Reforç emocional per als treballadors dels centres

Rebran formació per reforçar el treball afectiu i emocional

Fer feina en un centre de protecció de menors no és fàcil. “Tenen nins que pateixen tots els dies. No és com treballar construint ponts. Saps que ho has de fer bé. Per fer feina en un centre de menors, hi has de creure”, afirma Pepa Horno, psicòloga, consultora en infància, afectivitat i protecció. Fa anys que coordina campanyes per prevenir i eradicar la violència contra els menors i ha fet formació en més de vint països. Enguany reforçarà el treball afectiu i emocional dels educadors dels centres de menors del Consell de Mallorca. “Un curs de seguiment durant tot l’any no s’ha fet mai. Crec que hi ha una aposta institucional de formació i de supervisió”, assegura l’especialista.

Cuidar els cuidadors

El curs que imparteix Pepa Horno va des d’un enfocament més general fins a un nivell de relació afectiva amb els nins. Alhora es du a terme una anàlisi del projecte educatiu. De totes les activitats formatives, la que méscrida l’atenció és la biodansa, que és una metodologia de treball emocional a través del cos que, segons comenta Horno, “serveix per cuidar-nos i poder dur les emocions”. La dansa terapèutica pretén ser una eina per evitar que els educadors dels centres es cremin, un risc més alt que en altres àmbits. “Són professionals absolutament vocacionals. Treballen de veritat pels infants. És un privilegi per als menors, perquè els donen una oportunitat de vida, però hi ha un cost, que és que els treballadors poden esgotar-se”, comenta la psicòloga.

Sostenir el dolor

Un dels objectius és poder fer front als casos més extrems, que són els més complicats de gestionar. “Hi ha nins molt deteriorats, amb problemes d’addicció o conductes agressives; nins que han estat maltractats i s’autolesionen. Els empleats dels centres han de poder sostenir el dolor que hi ha darrere. Veure un nin que s’autolesiona és una experiència difícil de dur”, assenyala.

Quan es tracta d’un cas especialment difícil, no s’ha de fer l’acompanyament només a aquest nin o nina, sinó a tots els infants del centre, perquè el seu malestar desperta el patiment dels altres. “Tots han patit, alguns fins a un punt que no podem ni imaginar. Un exemple és el dels nins que han viscuts adopcions frustrades; quan tornen al centre, ho fan amb un nivell de ràbia molt alt”, remarca Horno. Posteriorment, destaca que el punt de partida és el vincle entre l’educador i l’infant. Aquesta connexió és essencial per poder reconstruir la base que l’infant no tenia abans i que “es fa a través de la relació afectiva. I per fer-la de qualitat s’ha de conèixer el nin”, diu.

Aquesta psicòloga infantil que ha fet feina a gairebé totes les comunitats d’Espanya creu que no hi ha diferència en funció del lloc de residència, perquè “es tracta de protegir el nin, sotenir el seu dolor i educar-lo. La seva realitat té a veure amb la seva vivència”.

Pepa Horno ha publicat recentment Triar la vida, un llibre que recull els testimonis de sis famílies acollidores. Un parell d’anys abans va escriure Ser mare, saber-se mare, sentir-se mare, en què narra en primera persona la seva experiència com a mare adoptiva.