Rafel Company: “Reclamam al Govern FP dual per a persones amb discapacitat”

PalmaRafel Company és el president del Comitè de Representants de Persones amb Discapacitats (CERMI) a les Illes Balears, que agrupa totes les entitats de suport a aquestes persones, i president de FEAPS, que reuneix les organitzacions de suport a la discapacitat intel·lectual.

Quins són els objectius que teniu marcats?

Evidentment, defensar els drets de les persones amb discapacitats, que originàriament només eren objecte de compassió, d’almoina o de beneficència. Però la Constitució espanyola ja preveu l’obligació del poder polític d’atendre-les. Rebutjam la compassió i defensam drets, perquè la Constitució estableix que tots som iguals davant la llei i impedeix qualsevol casta de discriminació per raons de discapacitat. Són persones amb tota la seva dignitat com qualsevol altra. Per això, en promovem la igualtat d’oportunitats, perquè tinguin les mateixes possibilitats d’accés als serveis públics que la resta de ciutadans i les mateixes oportunitats de, en definitiva, ser feliços. Cada una d’elles, en funció de la seva discapacitat, ha de menester un nivell d’ajuda i suport diferent. Una persona amb discapacitat física ha de menester una rampa i no una escala; una persona amb discapacitat intel·lectual té problemes per administrar els seus doblers i ha de menester ajuda per fer-ho. S’han de posar recursos humans i d’equipaments perquè puguin tenir aquests suports. Al CERMI tenim una sèrie de qüestions per les quels lluitam: l’accessibilitat als edificis, l’eliminació de barreres que fan que la discapacitat sigui més greu... Hi ha una definició de la discapacitat que és extraordinària: la discapacitat no radica en el problema de la persona, sinó en les barreres amb què es troba per exercitar la seva vida. La nostra lluita fonamental és l’eliminació d’aquestes barreres, siguin personals, siguin físiques, conceptuals o de prejudicis personals. Quan eliminam barreres, eliminam discapacitats.

Tots som discapacitats en un moment o en un altre de les nostres vides, quan som nins, quan som vells, quan patim una malaltia o un accident, i la societat sembla tan sols dissenyada per a un patró d’adults d’edat mitjana amb salut.

Qualsevol que té una limitació és un discapacitat. Aleshores, l’accessibilitat universal és el gran repte que tenim com a societat. La visibilitat de les persones amb discapacitat és fonamental. L’atenció a les persones amb discapacitat ha evolucionat d’una manera extraordinària al llarg dels darrers trenta anys. Es va partir d’una atenció escolar i assistencial fins a arribar a la defensa de drets integrals: al treball, a l’oci, a l’esport, a l’habitatge; en definitiva, a viure autònomament i prendre les seves decisions. Les associacions s’han dedicat a crear empreses perquè aquestes persones puguin treballar. Aquests centres s’han convertit en centres d’ocupació i de formació. El gran repte de les entitats ha estat crear activitats que, duites des d’un punt de vista empresarial, tinguessin capacitat de mantenir-se econòmicament. S’han creat clubs esportius per practicar esport adaptat. Després hi ha la gran qüestió de l’habitatge: hi ha persones amb discapacitats greus que necessiten residències i altres que requereixen habitatges perquè puguin viure amb autonomia.

Un col·lectiu tan nombrós i tan organitzat ha de ser temptador per als polítics. Quin grau d’autonomia financera arribau a tenir les organitzacions.

L’autonomia financera és un dels nostres problemes fonamentals. Hi ha entitats que han assolit una autonomia financera molt pròxima al 50%. Altres, que atenen persones amb discapacitats més greus, tenen un nivell d’autonomia més dèbil. Lluitam perquè l’administració financi l’atenció a les persones que l’han de menester i per donar una estructura jurídica a aquesta atenció. Es va partir de la subvenció. Les entitats demanaven cada any a l’administració una determinada quantitat de doblers per finançar els seus serveis. L’administració, segons les seves reserves o la seva sensibilitat, aportava una determinada quantitat. Això és insostenible per oferir una atenció de qualitat i seriosa. La nostra lluita ha estat aconseguir concerts, convenis que paguin una quantitat determinada i que puguin ser contractes amb terminis amples per poder garantir l’atenció. Hem hagut de fer front a la manca de pressupost i a aquest concepte neoliberal de la contractació pública que no té en compte el dret de les persones a decidir qui vol que les atengui i que no té en compte l’especialització de l’atenció. Hem tingut dues lluites importants al llarg d’aquests darrers anys: primer, aconseguir la concertació de places, que l’administració posàs a disposició de les entitats els pressuposts correctes i necessaris; en segon lloc, assegurar la continuïtat de l’atenció en el que és una mescla de recursos públics i privats. No podem oblidar que les entitats, amb recursos que no vénen de l’administració, han aconseguit crear infraestructures molt importants. Tot això es podia veure en perill si en els concerts sortia indiscriminadament una oferta pública de contractació, de manera que hi poguessin entrar empreses totalment alienes a aquest món i es posàs en perill la continuïtat de recursos existents. Això ens ha fet promoure una modificació de la Llei de Serveis Socials que permeti concerts socials. Una altra de les lluites ha estat la creació de noves places. És inadmissible que hi hagi persones que estiguin ateses perquè fa cinc anys obtingueren plaça i que altres quedin desateses perquè ara no hi ha els recursos econòmics a la Comunitat. Ara, el 2014, hem pogut cloure uns acords amb el Govern balear de creació de places. És un gran èxit de tota la societat balear veure que el pressupost de la comunitat autònoma es dedica a resoldre els problemes de les persones amb discapacitat. El repte per als pròxims anys és que la creació de places es mantingui, perquè cada any entren noves peticions. El gran problema pot ser la saturació. Un altre assoliment dels darrers anys ha estat la unificació administrativa dels serveis socials per a les grans decisions. Enguany hem aconseguit que s’unifiqui l’atenció a través del Consell Insular.

Com us han afectat les retallades a educació?

Hi ha hagut una retallada important en places d’atenció a la diversitat i d’especialistes en pedagogia terapèutica. És un dels reptes que tenim pendents, igual que els problemes d’accessibilitat a alguns dels centres. El gran repte és la inclusió social i, per aconseguir-la, una formació adequada a les persones amb discapacitats. Hem de remoure l’educació obligatòria perquè s’adapti a les discapacitats de manera clara i flexible, i hem de promoure la formació professional per a les persones amb discapacitats. La seva inclusió social la veim a partir de la feina. I han de tenir una formació específica. Aquest serà el nostre gran repte per als pròxims anys. Per això, hem presentat al Govern una proposta perquè s’arbitri un programa pilot de formació dual. Amb això, hi ha compromeses no tan sols les entitats de discapacitats, sinó també tot el tercer sector. Aquesta proposta suposa que, en lloc de convocatòries burocratitzades i absurdes, que no tenen en compte les especials necessitats quant a temps de formació i de continguts, que passi a tenir estabilitat, més llarga durada i introdueixi la formació a les empreses, tant empreses ordinàries com en centres especials de treball per a discapacitats.