Patxi Mangado: “Sé que el temps en demostrarà el valor per a la ciutat i per a l’illa”

PalmaFa dotze anys que el projecte de l’arquitecte navarrès Patxi Mangado (Estella, 1957) guanyà el concurs per a la construcció del Palau de Congressos de Palma i de l’hotel annex. Assegura que ha estat una de les seves obres “més difícils, per motius aliens al projecte”. Hi parlàrem només unes hores abans de partir cap a Alemanya, on ha rebut, el març, el Premi de les Arts que concedeix l’Acadèmia de les Arts de Berlín, en reconeixement a la seva trajectòria.

Un cop acabada i en funcionament, com veis la vostra obra?

Estic satisfet dels resultats i també molt content i alleujat que s’hagi acabat. Els disgusts que m’ha donat aquesta obra, que han estat nombrosos i intensos, avui han passat a un segon pla. Després de tots els anys d’alentiment i d’aturades de l’obra, els darrers mesos tothom ha tingut molta pressa. He de dir que, des que la gestió de l’edifici va ser adjudicada a Melià, tot ha anat rodat. L’empresa ha demostrat ser molt respectuosa amb l’edifici. I és clar que n’estic satisfet: ara Palma té una infraestructura de gran valor pràcticament al centre de la ciutat, s’ha aconseguit una continuïtat visual amb la mar i, això no ho diu ningú, si no s’hagués hagut d’indemnitzar el Grup Barceló, cosa que no té res a veure amb mi, hauríem acabat les obres amb un desviament pressupostari d’un 1% negatiu. Hi insistesc, això no ho diu ningú.

No deu succeir sovint haver de tractar per a una sola obra amb quatre batles i quatre presidents diferents.

Com us deia, ha estat molt difícil, de les obres més difícils que he fet, per motius aliens al projecte. Hi ha hagut anys complicadíssims, amb tota mena de vicissituds, a més de trobar-nos de ple amb les limitacions pròpies d’una època de gran escassesa econòmica. Tan difícil va ser en alguns moments, que vaig arribar a tenir dues embòlies pulmonars per l’estrès i vaig estar a punt de no contar-ho. Així i tot, he de dir que, si bé uns responsables polítics han demostrat més interès en el palau que no altres, no n’hi ha hagut cap que no hagi volgut fer l’edifici. Tots han defensat que seria essencial per a la ciutat.

Creis que haver estat projectat en una època i néixer en una altra, amb el canvi evident de mentalitat social, a més d’haver vist l’esquelet de l’edifici quasi en estat d’inacció durant més d’un lustre, ha afectat la percepció que la ciutadania té de l’obra?

És clar que sí i de manera negativa. Afortunadament, el temps és el jutge més important de l’arquitectura. Per bé o per mal, els resultats de qualsevol projecte es valoren al llarg de molts anys. La percepció que se n’ha tingut aquests anys i que se’n té ara és pròpia de la immediatesa. En parlarem d’aquí a 10 o 15 anys. Sé que el temps en demostrarà el valor per a la ciutat i per a l’illa.

A Espanya, ja no es construeixen infraestructures públiques d’aquest volum i generen rebuig.

És cert que aquest projecte pertany a l’època de construcció de les grans infraestructures. Per dir-ho d’alguna manera, és el darrer elefant, però també ho és que Espanya portava trenta anys d’endarreriment en infraestructures públiques. Que no se’n facin no vol dir que el Palau de Congressos no sigui necessari ni oportú. És el darrer gran palau de congressos que es construeix a Espanya, malgrat que estratègicament hauria d’haver estat un dels tres primers. S’hauria d’haver construït fa quinze anys, però s’ha acabat just en el moment d’un nou cicle econòmic, en què hi ha enormes expectatives de congressos i en què, amb activitats per a la ciutadania, es pot convertir en un espai cívic i cultural de primera dimensió.