Paisatge, espardenya i plat

La setmana passada férem un petit viatge familiar per terres de Catalunya, Aragó i València. La planificació consistia en dos trajectes amb vaixell, curts desplaçaments en cotxe per als canvis diaris de localització i allotjament i moltes caminades per l’entorn. La idea era paisatge, espardenya i plat, molt senzill i engrescador a priori, estimulant i revelador a posteriori.

Comencem pel principi: port de sortida Palma i d’arribada Barcelona. La tornada fou port de València i cap a Palma. En els dos trajectes, una mateixa constant: pocs viatgers i una vintena de cotxes particulars. Les bodegues del vaixell a rebentar, literalment, de tràilers. El matís important és que quan els camions van de Mallorca a la Península ho fan de buit, en la pràctica totalitat, mentre que quan venen cap a aquí freguen tots la càrrega màxima. Fent un càlcul ràpid, podem concloure que casa nostra necessita, en temporada alta, com a mínim mil plataformes diàries provinents de fora per estar abastida i també que el teixit productiu local té poc o res per posar dins aquests camions, que tanmateix fan el viatge de buit. Insularitat en estat pur, insostenible per massa motius en el temps.

Diuen que el turista veu el viatge com un esdeveniment esporàdic i aliè a la seva realitat del dia a dia; el viatger, per contra, ho viu com alguna cosa que és part de la seva vida. Per tant, com a viatgers que ens sentim ens agrada alenar el batec dels pobles que ens acullen. El meu ofici, la meva obsessió hauria de dir, posa una lupa en tot allò que la gent ofereix per santificar la taula dels seus visitants. Us puc garantir que en set dies m’han cantat les bondats de la cecina de vaca parda alpina, del porc del Maestrat, de l’arròs de maresma, dels vins negres potents i terrosos del Priorat i dels blancs generosos i complexos del Penedès, de l’ànec, les angules, les anguiles i les granotes del Delta, del melicotó de Miravet, la xufa, els fartons i el pa cremat de València... De tot he pogut tastar amb normalitat perquè tot hi és de manera natural, tant en les versions més rústiques i tradicionals com en les més evolucionades i refinades. Cuinen, com ha de ser, el seu paisatge, així el mantenen, el gaudeixen i l’honoren.

Pel que fa a la comunicació oral, ha estat molt fàcil i fluida. Ara que hi ha tant de renou amb el nom de les parles, veient que jo vaig aprendre a parlar a Campos, el meu poble de naixement, i que per tots aquests llocs m’han entès i respost en una cosa molt semblant al que jo xerr habitualment... No deu ser idò que totes les gents d’aquelles i aquestes conrades xerram campaner i no ens n’havíem temut? Mirau si se n’aprenen, de coses, voltant un poc pel món; llàstima que no ho facem més. Salut i bon estiu.

Coca amb pebres, albergínia, porc brossat i herbes

Ingredients

• Farina
• Oli d’oliva
• Aigua
• Sal
• Llevat
• Pebres
• Albergínia
• All
• Julivert
• Moraduix
• Vinagre
• Sucre
• Panxeta de porc
• Brossat
• Pebre bo

Elaboració: Per fer la pasta posarem dues tasses d’aigua, una tassa d’oli d’oliva verge, sal i una nou de llevat. Afegim la farina que es begui. Deixam reposar la pasta dins la gelera unes hores. Després estiram la pasta ben fina. Punyim molt bé la coca i la coem en eixut uns 10 minuts la forn a 175 graus. Torram els pebres i les albergínies a la flama, per acabar-les després al forn. Les pelam i eixugam amb molta cura. Adobam el conjunt amb un polsim de sal, un de sucre, un poc de vinagre, un poquet de picada d’all i julivert, uns brins de moraduix i un raig d’oli. Confitam a baixa temperatura durant moltes hores una panxeta de porc negre. La deixam refredar i la tallam molt fina. Muntam la coca amb la verdura i la carn, després va al forn uns cinc minuts a 200 graus. Hi afegim el brossat de vaca, unes herbes fresques i una vinagreta de tap de quartí. Bon profit!