Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Paco Ibáñez: “La vida és un miracle: en cada fulla de cada arbre hi ha un poema”

És la veu de la poesia, la seva música

És la veu de la poesia, la seva música. Paco Ibáñez, a 82 anys, no perd passió per la paraula, no minva el seu interès pels versos dels més grans i tampoc no rebaixa la seva capacitat d’emprenyar-se amb el món que no comparteix. No se’l veu cansat, sinó amb una força extraordinària. Si és habitual entrevistar un cantant abans del concert o abans de la presentació d’un disc, gairebé sempre abans; si del concert, després, en solem tenir l’opinió dels crítics i la de les persones que componen el públic, i si poques vegades coneixem com ho ha viscut l’artista, conversam amb Paco Ibáñez dissabte al matí, després del concert que va oferir divendres a vespre al teatre Principal de Palma, en el marc de la denovena edició del Festival de Poesia de la Mediterrània.

Com heu viscut el vostre concert a Palma?

El concert de divendres al Principal és un dels més bells que jo mateix, com a cantant, he viscut. És dels que recordaré tota la vida, especialment per la simbiosi entre el públic i l’artista, si és que em puc considerar artista. Quan jo li ho he demanat, el públic ha cantat com mai. Ha estat un diàleg molt intens. Jo notava l’alta temperatura. Hi eren els poetes que cant i que van sortint, demanant pas, i hi eren també els del Festival de Poesia de la Mediterrània. Tots han estat a l’escenari. Me’n vaig feliç.

S’anunciava com “Paco Ibáñez en concert poètic”. És que podria ser d’una altra manera?

No [riu]. En tot cas, he de dir que aquest concert ha estat dels que notes que s’hi multiplica la potència poètica. El públic, entre el qual hi havia molts poetes, n’ha estat el protagonista des del començament fins al final, i ha estat el que ha format la textura de la poesia cantada.

Heu dit que els poetes que cantau us van demanant pas a l’escenari. No programau el repertori?

No, no, no duc un repertori dissenyat, es va formant a mesura que avança el concert. Surten els poetes que han de sortir. Les cançons són caparrudes i egoistes. Totes volen sortir a l’escenari. A més, s’enfaden si no les cant, s’amaguen i m’ho posen difícil per trobar-les. Sigui com sigui, ahir [per divendres] al Principal se’m va ocórrer començar amb Blas de Otero, tenint en compte la representació de poetes que hi havia i perquè, precisament, són els poetes els que mantenen aquest món dret. Aquest món se n’ha anat per avall, fa aigua per tots els costats. Així que ens queda la paraula, com diu Blas de Otero.

Què trobau que té la poesia quan és cantada?

La poesia està carregada de música. A vegades, pens que deixar-la escrita en un llibre és com si se l’empresonàs. Vull dir que està molt bé per conservar-la i per llegir-la, però que quan la recites o la cantes és com aquell ocell que està en una gàbia perquè no s’escapi i, de sobte, li obres la gàbia. Llavors l’ocell vola, agafa cos, aire. És difícil d’explicar, però no és el mateix llegir un poema en silenci [recita Alberti baixet, com si ningú l’escoltàs], que cantar-lo [ho fa]. El volum que agafa un poema cantat o ben recitat ocupa un món sencer. I si ho fa una dona, encara més.

Una dona? En quin sentit ho deis això dels poemes cantats per una dona?

Ho dic perquè les dones expressau els sentiments amb una profunditat que cap home pot igualar. Jo mai podré superar l’expressivitat d’algunes de les cantants que posen veu i música a la poesia: la polonesa Ewa Demarczyk, la romanesa Maria Tănase, l’egípcia Umm Kalzum i la vostra, la mallorquina Maria del Mar Bonet. I tantes altres dones que han fet i fan història en la cançó. La seva capacitat és insuperable.

I a vós, què us ha donat la poesia?

Des del moment que vaig descobrir Neruda i Brassens, vaig entendre que la poesia és el que expressa la meva existència, la nostra existència. Heu de pensar que jo havia arribat a París, i fins llavors havia estat un nin d’un caserio basc. El pare era republicà, s’havia exiliat a França. Més tard, ens hi reunírem, a Perpinyà. Jo anava a la plaça Cassanyes a escoltar els gitanos; la seva guitarra m’omplia tant que el pare, a més d’ensenyar-me el seu ofici d’ebenista, em va facilitar que aprengués a tocar la guitarra. Anàrem a París. En un cafè, un xilè em va parlar de Pablo Neruda, i jo no sabia ni qui era. Si jo venia d’un caserio! Em va fascinar, com em va fascinar George Brassens. De fet, mai no em cansaré de dir que som fill de Brassens i d’Atahualpa Yupanqui. I així els vaig anar descobrint a tots: Lorca em presentà Quevedo, Quevedo em presentà Blas d’Otero, aquest a Cernuda, Alberti, Machado, Rubén Darío... Tots. Què seria jo sense la poesia.

On trobau la poesia?

La trob en la vida. Poesia és el que fa plorar, el que ens fa somriure, el que ens fa sentir-nos plens, és tot allò que ens commou. Mirau, la vida és un miracle: en cada fulla de cada arbre hi ha un poema. La poesia és la que ens fa percebre el miracle que és la vida.

Sempre remarcau que no sou cantautor.

No ho som. Cantautors ho són Raimon, Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i tants altres. Jo no, jo som un intèrpret dels poetes. Em conform amb això. Una vegada, una amiga va dir: “Paco no sap escriure, però sap llegir”. I és cert, jo sé llegir. De fet, a París, de molt jove, em regalaren un llibre de fotos d’Andalusia, en el qual cada imatge anava acompanyada d’un poema. Al costat d’una foto, hi havia el poema La más bella niña de Góngora. El vaig llegir: “No me pongáis freno / ni queráis culpar, / que lo uno es justo, / lo otro por demás. / Si me queréis bien, / no me hagáis mal; / harto peor fuera / morir y callar. / Dejadme llorar, / orillas del mar”. Aquells versos, sobretot els dos darrers, em varen fer descobrir l’enorme potència de la poesia. Creis que és el mateix que hagués dit “dejadme llorar a orillas del mar”? Amb la preposició, “a orillas del mar”, hi podem plorar tots. En canvi, aquest “dejadme llorar, orillas del mar”, això és extraordinari.

I hi posareu música.

Jo ja havia descobert Brassens. Em fascinava. Així que vaig fer una música per a Góngora, per a La más bella niña, i allò va agafar cos en mi [canta “dejadme llorar, orillas del mar”]. El mateix em va passar amb Luis Cernuda. A El prisionero : “Atrás quedan los muros / Atrás quedan las rejas, / respira la libertad ahora, / a solas con tu vida” [ho recita]. El poeta situa el presoner després de la presó, el situa després, i així ens explica com ningú el que viu a la presó. Ho fa també: “Un día, tú ya libre / de la mentira de ellos,/ me buscarás. Entonces / ¿Qué ha de decir un muerto?”. “¿Qué ha de decir un muerto?” [repeteix].

Uns versos molt adients. Semblen fets per ara, amb el debat per totes les qüestions al voltant de la memòria històrica.

No me’n parleu, que és indignant. Aquests impresentables que per Setmana Santa posen la bandera a mitjan pal. Ja basta, que Crist es pren cada any el luxe de ressuscitar. Quantes banderes a mitjan pal han posat pels morts de la guerra? Quantes pels morts de Síria? Aquests no ressusciten.

El vostre concert de divendres també s’anunciava com “Un concert en temps d’ignonímia a escala planetària”.

És que ho és: vivim un temps d’ignonímia inaguantable. I el més greu és que l’embrutiment de la societat és un producte de disseny, perfectament dissenyat i que, a més, els dona els resultats pretesos. És ignominiós com es va programar rompre amb tot allò que va néixer el maig del 68. De les drogues es varen crear altres drogues: el futbol; la televisió, que és insuportable; la dependència dels mòbils; el puta narcisisme -au, tothom a fer-se fotos com bojos-; el rock, que han convertit en un acte de pura gimnàstica... Són drogues de disseny amb efectes demolidors.

Quins efectes destacaríeu?

Està tot preparat perquè no pensem, per no deixar-nos un sol segon lliure, sense renou, sense distracció de la més estúpida, no fos cosa que ens posem a pensar. És com allò d’“atreveix-te a pensar”. No ho faceu, ens diuen els que tenen el poder, ja ens encarregam nosaltres de pensar per vosaltres.

Quina força creis que teniu per canviar-ho?

Em sent impotent i em deman quina és la potència personal que puc tenir, que podem tenir cadascú. I sé que aquesta potència està en allò que fas: no col·laborar amb la televisió, pensar, cantar els poetes, donar veu a aquells que es vol que no en tinguin...

No acceptar premis, ni doctorats Honoris Causa... Us n’han oferit moltíssims i sempre els heu rebutjat.

Els premis són una hipocresia insuportable. Tanmateix, els qui els donen no ho fan sinó per propi reconeixement, se’l donen a ells mateixos a través d’escriptors, cantants, científics... A més, si l’acceptes estàs venut: el primer premi que acceptis et talla les ales. Perds tota la independència, que és el més preuat que tenim.

A 82 anys, divendres cantàreu gairebé durant tres hores. Vós no us retirau?

No se’m passa pel cap. Jo em trob bé, amb força. Ja em retirarà la vida. Si neixes per cantar, et vols morir cantant. Així és com jo ho veig.