Mor esperant l’ajuda i ara el Govern l’ha de pagar als fills

PalmaEsperar prop d’un any i mig per cobrar l’ajuda que una persona dependent necessita i que fins i tot li ha estat reconeguda en funció de la Llei de dependència pot tenir una conseqüència fatal: que la persona hagi mort sense que li arribi l’ajuda.

Això no és una possibilitat, sinó un fet cert que ha viscut una família de les Illes i a favor de la qual ha resolt ara la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB).

El tribunal ha anul·lat la resolució de l’assumpte per part de l’Administració (per la mort de la sol·licitant) i ha condemnat la Conselleria de Salut, Família i Benestar Social a pagar als fills de la dona dependent ja finada la prestació corresponent per a la cura de la familiar dependent des del 17 de setembre de 2010 (data de la sol·licitud de l’ajuda de dependència) fins al 25 de gener de 2012 (data de la mort).

Pagarà, però ja tard

L’Administració haurà de pagar ara allò que li corresponia abonar fa més de dos anys, 396 euros mensuals dels quals la família de la dona, que fou qualificada com a gran dependent perquè patia alzhèimer amb ceguesa, no va poder disposar per tenir-ne cura. No arriba ni a 400 euros al mes, que l’Administració va escatimar als cuidadors i que ara els ha de pagar, poc més de 6.324,75.

Els fets que recull la sentència de cap manera no poden deixar indiferent ningú i qüestionen un sistema que, evidentment, no respon a les necessitats reals dels ciutadans.

El tribunal, a l’hora d’argumentar per què considera que l’Administració ha actuat malament i ha de corregir pagant els doblers que tenen dret a percebre els cuidadors, assegura que “s’ha d’abordar l’estudi del nucli de la controvèrsia sota l’ineludible prisma eminentment de protecció humana i social”.

En la sentència, el TSJIB adverteix que les persones interessades a obtenir la declaració de dependència i l’ajuda pública necessària perquè un tercer pugui tenir-ne cura són moltes vegades majors d’avançada edat o malalts terminals o amb un pronòstic que pràcticament evidencia la impossibilitat de cura. Per això, el tribunal ressalta que “la rapidesa a obtenir la resposta dels organismes públics resulta transcendental” i que una decisió estimatòria que es torbi “pot constituir un simple paper banyat”.

Els terminis, essencials

Els terminis -assenyala el tribunal- i el seu respecte “són essencials”, perquè les situacions que preveu són normalment urgents i d’ineludible ajuda.

I amb el relat dels fests que afecten aquest cas concret, el TSJIB deixa clar que aquests criteris que haurien de guiar la concessió efectiva de les ajudes de cap manera no s’ha complit.

La mare dels recurrents sol·licità el 27 de setembre de 2010 que es reconegués la seva situació de dependència i el dret a la prestació. El 7 de desembre de 2010 li fou reconeguda la situació de “gran dependent” i s’indicaren les prestacions i serveis que li podien correspondre, detalls que s’han d’incloure en l’anomenat Programa d’Atenció Personalitzada (PIA).

Cinc mesos després, fou elaborat aquest PIA, amb una proposta de 396,13 euros mensuals en concepte de prestació per cures en l’entorn familiar, a favor de la filla de la dona dependent.

El PIA quedà en això, en proposta, i mai no obtingué l’aprovació definitiva per part de la Direcció General corresponent, tot i que legalment hi havia un termini de tres mesos des de la proposta per a la seva aprovació, que s’acabava el 7 de març de 2011.

La sol·licitant “i declarada gran dependent” -destaca el tribunal- va morir el 25 de gener de 2012.

A banda del drama humà i social que suposa comprovar com es retarden aquest tipus d’ajudes, el nucli del debat jurídic -i el que finalment du el tribunal a resoldre a favor de la família- és determinar si una vegada que s’ha produït un reconeixement de la situació de dependència, la prestació que li correspondria és just una expectativa o és un dret que es pot fer efectiu. El TSJIB conclou que és un dret.

Dret reconegut

Ho explica així. Si es marquen, per llei, tres mesos per a la resolució (i notificació del PIA) i no es produeix, “s’ha d’entendre que el silenci és positiu”; és a dir, que està aprovat.

Per això, sentencia que pot prosperar l’acció de pagament exercida per la família perquè la seva mare tenia dret al cobrament. Es resol que la Conselleria ha de pagar les mensualitats de les quals la sol·licitant no va poder gaudir des de la sol·licitud de dependència, el setembre de 2010, fins al gener de 2012, quan va morir.