L’estigma de denunciar la corrupció

PalmaAna Garrido col·loca pacientment tot el mostrari d’artesania sobre una taula abans de començar la xerrada. Actualment, les vendes de les seves pròpies peces són l’únic sustentacle econòmic que li queda. La xerrada, però, no té res a veure amb l’emprenedoria, sinó amb la corrupció. Garrido ha estat convidada per Podem Mallorca per parlar sobre les represàlies del sistema a aquells que s’atreveixen a denunciar la corrupció. Garrido va treballar durant 20 anys a l’Ajuntament de Boadilla. La seva denúncia va donar el sus al cas Gürtel. Deu anys després, sobreviu amb els ingressos de l’artesania i resideix “a un petit poble perdut” de Mallorca. “He hagut de cercar un poble aïllat perquè em deixin en pau”, lamenta.

“Jo no som una persona exemplar”, explica. “Jo era una enamorada de la meva feina i, quan vaig veure que tots els tècnics de l’Ajuntament estàvem sotmesos a pressions per redactar plecs fets a mida, em vaig començar a queixar. No tots els regidors eren corruptes i alguns d’ells em deien que estaven farts d’explicar-ho a Génova i que no els fessin cas. Llavors, em vaig oferir per escriure una carta a Esperanza Aguirre i ells la hi van entregar. Em consta que ella mateixa ha reconegut que va arribar a llegir la carta”, hi afegeix. A partir d’aquí, la història de la percepció de la ciutadania sobre la corrupció va canviar a mesura que la seva vida s’enfonsava.

“Vaig patir tres fases d’assetjament”, prossegueix. La primera, diu, a l’àmbit laboral. Va demanar una excedència i va acabar a Costa Rica guanyat-se la vida com a jardinera i cambrera. Quan va canviar el batle, va decidir reincorporar-s’hi, però la situació no va millorar. “Quan es va aixecar el secret de sumari, vaig començar a notar que el meu cap no em rebia o que se m’encomanaven feines que després anaven gairebé sempre al fems. Alguns veïns van començar a registrar falses queixes contra mi. Un dia, em vaig plantar davant el meu regidor i li vaig demanar què passava. Al principi, no volia dir res, però, finalment, va admetre que li havien insinuat que m’havia de fer la vida impossible i que m’ho volien fer passar molt malament”.

Laberint judicial

Garrido va decidir recórrer a la via judicial i va abandonar el lloc de feina. Aquí comença la darrera fase d’assetjament, segons el seu relat. “Vaig guanyar la demanda, però després ells han guanyat dos recursos i ara la causa dormisqueja al Suprem des de fa dos anys”. La paràlisi del seu cas li impedeix accedir a la indemnització que li reconeixia la primera sentència. Incapaç de pagar la hipoteca, va llogar ca seva i va acabar vivint, una temporada, a una casa okupa. “Debiliten la teva economia, el teu entorn... Després arriben les amenaces de mort, m’han rebentat tres vegades el pany del cotxe, m’han seguit i, fins i tot, han intentat tirar-me a la cuneta”, explica. Somriu i sospira quan se li demana si ha pagat la pena. Diu que ho tornaria a fer, però matisa ràpidament: “Perquè no tinc fills. Crec que és molt diferent quan les conseqüències només t’afecten a tu mateix”. En aquest sentit, censura el credo que diu que cal denunciar sempre. “Cal denunciar, sí, però no cal immolar-se”. Garrido milita actualment en un grup que promou l’aprovació d’una llei de protecció al denunciant. “És clar que ho tornaria a fer, però d’una altra manera. És important saber cobrir-se les espatles. A qui li compensa que li arruïnin la vida? A ningú”.

De l’administració a l’exèrcit

Garrido no està sola en la xerrada. L’acompanya Luis Gonzalo Segura. Aquest extinent de l’Exèrcit va començar a denunciar corrupteles a l’interior de les forces armades i va acabar expulsat i gairebé arruïnat. Avui dia viu exclusivament de les vendes dels dos llibres que ha publicat fins ara. “El sistema el primer que fa és represaliar-te. Et fa fora del teu lloc de feina, després et veus immers en una sèrie de plets, que has de pagar (i que al sistema li surten de manera gratuïta). Et vas endeutant i acabes perdent el teu habitatge i tot el que posseeixes”, explica. “Perds el present i el futur perquè, a Espanya, si ets un corrupte pots acabar treballant en una elèctrica, però, si ets un denunciant de la corrupció, estàs estigmatitzat i ningú no et vol contractar. T’acabes sentint repudiat per la mateixa societat”.

A tall d’exemple, compara el seu cas amb el del Pequeño Nicolás. “A ell li paguen milers d’euros per anar a la televisió. Finalment, el ciutadà elegeix ser un pícaro perquè té premi”. Comparteix la demanda de Garrido d’una major protecció per als denunciants. “A mi m’han acusat d’abús sexual i era fals. I el problema no és tant aquest perquè jo puc haver segrestat i menjat nins, realment, i tot i això estic fent una denúncia i el que importa és el que denuncii. Però el sistema el que fa és tapar el missatge denigrant el missatger. És molt injust que ens converteixin en figures públiques”, assevera.

Segura està pendent de continuar la batalla judicial, ara al Tribunal Europeu de Drets Humans, i no dubta en afirmar que sí ha pagat la pena afrontar el calvari que encara no ha acabat. Finalment, fa una reflexió sobre el nivell d’acceptació de la corrupció a la societat espanyola. “És evident que tenim un problema social, cultural i educatiu, però no m’agrada generalitzar perquè acabam justificant allò injustificable. No és el mateix que un autònom no pagui l’IVA que un senyor espoliï un ajuntament. No val dir que tots som corruptes”, conclou.