Balears 16/07/2017

Laura Pérez Prieto: “L’economia feminista es defineix per la seva voluntat de transformar una realitat injusta”

Ambientòloga i experta en economia feminista

Miquel àngel Ballester
8 min
Laura Pérez Prieto: “L’economia feminista es defineix per la seva voluntat de transformar una realitat injusta”

Laura Pérez Prieto (Sevilla, 1981) és investigadora de l’Observatori de Gènere sobre Economia, Política i Desenvolupament de la Universitat Pablo Olavide de Sevilla i experta en feminisme, participació i cooperació internacional. És llicenciada en Ciències Ambientals i des de l’any 2016 també doctora, amb la tesi titulada La sostenibilitat de la vida humana i no humana: una aproximació feminista i ecologista a les ciutats. A més, és educadora ambiental i màster en Gènere i Igualtat per la Universitat Pablo Olavide. Els seus principals àmbits d’investigació són l’ecologia política, el decreixement, l’economia feminista i l’economia ecològica. Amb Laura Pérez parlam de decreixement i economia feminista. L’entrevista ha estat realitzada en el marc del cicle radiofònic Ona decreixement, organitzat per Ona Mediterrània amb el patrocini de l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament i Solidaritat (OCDS) de la UIB.

Per començar m’agradaria que ens parlàssiu de com entrau en contacte amb el moviment del decreixement i amb l’economia feminista?

He de dir que totes les coses que faig les faig per motivacions molt personals. Vaig estudiar Ciències Ambientals i, en acabar la carrera, vaig observar que tant les empreses com les institucions públiques que treballen en temes ambientals defensen continuar amb el paradigma impossible del desenvolupament sostenible, és a dir que persegueixen únicament créixer, malgrat els danys ambientals que aquest creixement està provocant. D’altra banda, som una persona que ha viscut a la pròpia pell la desigualtat de gènere perquè m’he criat en una família heteropatriarcal, com la majoria de la gent. Milit en el moviment feminista pel profund desacord ideològic amb el model tecnoeconòmic i amb la idea de desenvolupament dominant. El desenvolupament econòmic està provocant molta desigualtat, vulneració de drets humans, exclusió de les dones i devastació ecològica. Vaig entrar en contacte amb el decreixement a la vegada que amb el feminisme, concretament a través de la participació en iniciatives d’intercanvi no monetari.

Què enteneu per decreixement?

Per decreixement entenc un moviment que és teòric i al mateix temps polític, que es basa en els principis de l’ecologia social i de l’economia ecològica i que neix fonamentalment a les societats industrialitzades del nord global, especialment a França i Itàlia. El decreixement s’oposa al creixement econòmic, en la mesura que ha deixat de satisfer les necessitats de les persones per convertir-se en un fi en si mateix. També entenc que el decreixement s’oposa als conceptes convencionals de desenvolupament i de progrés. En la seva vessant més pràctica, el decreixement planteja una vida basada en la cultura de la simplicitat i la idea de viure millor amb menys. Les iniciatives decreixentistes estan molt lligades a la sostenibilitat i es basen en l’autoproducció de béns i serveis (energia, aliments), les relacions de proximitat o la recuperació dels coneixements de les cultures locals. Les pràctiques decreixentistes tenen en comú el fet que rompen amb la lògica mercantilista, productivista i consumista. El decreixement no s’ha d’entendre com un corrent de pensament tancat, sinó com una proposta per sortir de l’ideari socioeconòmic dominant, a través de nous imaginaris que abandonin la fe en el creixement econòmic.

I com definiríeu l’economia feminista?

Hi ha tres elements definidors. En primer lloc, les economistes feministes posen en qüestió els límits del que avui coneixem per economia. L’economia no és només el mercat, ni el treball remunerat, ni els béns i serveis que tenen preu. Pel feminisme, l’economia és fonamentalment el conjunt de persones i relacions socials que ens permeten accedir a la vida que volem viure. Així, l’economia feminista es proposa fer visibles una sèrie de dimensions que estan ocultes per a l’economia convencional i que són fonamentals per a la reproducció de la vida, en condicions dignes. El segon element innovador que introdueix l’economia feminista són les relacions de gènere com a variable explicativa. Les relacions de desigualtat estan presents en l’economia i determinen les diferents posicions que ocupam homes i dones en el sistema. L’economia convencional ha traslladat la idea que les dones som les úniques responsables del sosteniment de la vida familiar i que, per complir aquesta funció social, hem d’intensificar el nostre treball global (remunerat i no remunerat). El darrer element definidor de l’economia feminista és el seu elevat compromís amb la transformació. L’economia feminista no és només un corrent academicista, té vocació d’incidència política, es defineix per la seva voluntat de transformar una realitat injusta.

Quines afinitats ideològiques i polítiques existeixen entre l’economia feminista i el decreixement? Quines aportacions ha fet el decreixement a l’economia feminista i l’economia feminista al decreixement?

Jo consider que tenen moltes coses en comú. Es regeixen per lògiques alternatives al capitalisme; pretenen la socialització de la vida enfront de l’individualisme; s’interessen per la col·lectivitat; afavoreixen els valors de solidaritat, intercanvi i reciprocitat, així com els afectes; pretenen que es visibilitzin processos no monetaris que tenen valor, però no preu, com ensenyar el teu fill a anar en bicicleta o veure sortir el sol cada matí. També discuteixen els sentits comuns creats sobre allò què és l’economia, la riquesa o el treball. Però, a més, tant el decreixement com l’economia feminista han fet aportacions específiques. El decreixement proposa el descens del Producte Interior Brut, perquè no és un indicador adequat per mesurar el benestar de la població. El decreixement proposa reduir el consum material i energètic i relocalitzar la producció, l’economia i la política. També proposa reestructurar el sistema productiu per posar fi a l’explotació, a més de redistribuir el treball, la riquesa i la terra, i sobretot defensa reduir el transport motoritzat i la jornada laboral. Personalment, el decreixement m’ha proporcionat una major consciència ecològica dels límits i de la meva ecodependència. D’altra banda, l’economia feminista ha ampliat els horitzons del decreixement insistint en la interdependència i la vulnerabilitat dels éssers humans, en la idea que tenim cossos i vides vulnerables i que necessitam la cura que ens proporcionen altres persones. L’economia feminista posa el focus d’atenció a àmbits que no s’estaven tenint en compte, ni tan sols en el decreixement, com les llars, enteses com a espais on es genera benestar i s’amplien estàndards de vida i benestar, on es genera estabilitat emocional i es cuida. L’economia feminista ha contribuït a visibilitzar les condicions econòmiques de les dones, presentant-les com a subjectes econòmics. En el decreixement es parla de petjada ecològica, mentre que a l’economia feminista es parla de petjada civilitzadora, del deute dels homes i de l’Estat amb les dones per l’apropiament dels temps de vida. L’economia feminista específicament al decreixement li ha dit tres coses: reestructurem el sistema de producció, però també les llars; relocalitzem l’economia, però també la cura, i reconceptualitzem el treball, considerant la cura també un treball.

L’economia feminista rebutja la divisió sexual del treball i la concepció del treball lligada al treball assalariat, amb quins arguments?

Les economistes feministes volem visibilitzar l’existència d’una dependència molt gran del sistema mercantil respecte dels béns i serveis que es produeixen a les llars, un fet que s’ha mantingut ocult. L’economia convencional projecta una imatge falsa de l’home, ens diu que l’’Homo oeconomicus’ arriba al mercat, rentat, planxat, estimat i escoltat, per si mateix, de manera autònoma. La realitat, però, és ben diferent, ja que sense els treballs domèstics femenins, associats a la reproducció de la força de treball, no funcionaria l’economia. El sistema productiu necessita els treballs domèstics de la cura per no col·lapsar, però l’Estat i el mercat no tenen doblers suficients per poder pagar els treballs que donen seguretat, estabilitat emocional i suport psicològic, no poden pagar les atencions i les necessitats dels cossos. Com es podria canviar aquesta situació? Fent de la cura una qüestió política. Els treballs que sostenen la vida haurien de ser assumits de manera equitativa per institucions socials o comunitàries.

Sou partidària de mantenir els treballs relacionats amb la cura de la vida, al marge de la lògica mercantil i del mercat de treball, o més aviat estaríeu d’acord que l’Estat concedeixi algun tipus d’ajut o contraprestació econòmica?

Amb la Llei de dependència hi hagué un cert reconeixement del dret que tenen totes les persones a ser cuidades. Es reconegué també que corresponia a l’Estat aprovar normes i lleis per evitar que els treballs que tenen cura de la vida recaiguessin sobre el temps gratuït de les dones. El que planteja la Llei de dependència, però, és molt enfora de fer-se realitat. La meva opinió és que hem d’exigir a l’Estat que, mentre hi sigui, garanteixi l’accés a determinats béns i serveis, especialment a aquells que ens permeten tenir una vida digna. Però a la vegada pens que el treball de tenir cura dels altres hauria de ser considerat un bé comú. Per mi, la situació ideal seria que la cura fos una feina realitzada per la comunitat, de manera corresponsable, i no que es mantingués com una responsabilitat privada i reclosa dins l’àmbit familiar. Mentre la societat no reconegui els treballs de cura com un bé comú i no se superi el marc del treball assalariat, estic d’acord a fer dels treballs de cura un nínxol laboral. De fet, és ver que existeix tot un sector laboral dedicat a la cura, que ha anat reduint la taxa d’atur femenina durant molt de temps, però el meu suport a la cura com a feina assalariada està condicionat a una sèrie de condicions, com evitar la informalitat, la feminització, la precarietat, la baixa valoració social, la subocupació i l’explotació. Mentre la cura sigui un treball assalariat, s’hauria de vetlar per no reproduir condicions d’explotació ni de divisió sexual del treball.

L’economia feminista i el decreixement defensen una vida que mereixi ser viscuda, de vegades de manera massa abstracta. Podríeu concretar quin tipus de vida mereixeria ser viscuda?

El que deim les feministes decreixentistes és que la vida no es dona al marge de les estructures econòmiques. La construcció socioeconòmica capitalista que hem posat en el centre és la que defineix avui dia quin tipus de vida mereix ser viscuda. Segons el model capitalista, la vida està lligada al consum, és una vida individualista, que considera el masculí universal, que escindeix els éssers humans de la naturalesa i, fins i tot, considera que hi ha vides sobrants. Davant aquesta concepció patriarcal i productivista de la vida, la concepció feminista i decreixentista aposta per una vida alegre. Una vida que mereixi ser viscuda ha de respondre a dues condicions bàsiques: s’ha de fer càrrec del fet que som persones ecodependents i interdependents, amb cossos vulnerables. Ha de respondre també a dos criteris ètics irrenunciables: universalitat i singularitat. Una vida que valgui la pena ser viscuda ha de ser generalitzable i ha de permetre la singularitat i l’autonomia de cada persona.

Pensant l’economia (convencional) amb la metàfora de l’iceberg

L’economia feminista explica l’economia (convencional) i el seu funcionament a través de la imatge d’un iceberg. La part visible de l’iceberg són els treballs productius, sotmesos a la lògica de l’acumulació i del benefici, que formen part de l’àmbit públic; la part invisible engloba les activitats privades i domèstiques que contribueixen al sosteniment de la vida; mentre que la mar on sura l’iceberg simbolitza les condicions que fan possible la vida i l’economia, els ecosistemes, els éssers vius i la naturalesa. L’iceberg únicament deixa a la vista aquelles activitats que generen intercanvis monetaris i beneficis econòmics i que són ben valorades socialment, com la producció i la distribució de mercaderies, les finances, la publicitat o el consum. La superfície submergida, i per tant invisible, de l’iceberg econòmic està constituïda per totes aquelles activitats feminitzades, pròpies d’una economia informal, relacionades amb els treballs de reproducció de la vida, com educar i tenir cura dels fills, atendre persones dependents o les tasques domèstiques i comunitàries. És així com l’economia convencional oculta les dimensions privades i no econòmiques de la vida i només deixa veure l’esfera productiva. Però les dues esferes no es poden entendre de manera separada. Existeix un continu dinamisme entre una i l’altra. L’economia iceberg necessita per funcionar reproduir la mà d’obra i el capital humà, aquestes activitats de reproducció de la força de treball estan feminitzades i tenen lloc a la part submergida de l’iceberg. A més, l’esfera pública ha colonitzat la privada, imposant també lògiques d’acumulació i reproduint les relacions de poder i de subordinació. L’economia aplica la invisibilització com a estratègia ideològica per ocultar la seva dependència dels treballs feminitzats i minimitzar la importància de les relacions desiguals de poder que s’estableixen entre capital i vida. Aquesta qüestió està molt ben desenvolupada al llibre Subversión feminista de la economía (Traficantes de Sueños, 2014) d’Amaia Pérez Orozco.

stats