Jorge Miguel Rodríguez: “Caldria establir més mecanismes de control per prevenir la corrupció”

PalmaEstafes, concursos públics manipulats, subvencions públiques fraudulentes i altres noves modalitats de delictes emergits de l’era de les telecomunicacions. Amb la dels fiscals, jutges d’instrucció, membres d’Hisenda i d’altres, la feina que encapçala l’inspector Jorge Miguel Rodríguez és clau en la batalla judicial contra la corrupció. Són moltes hores de dedicació que també requereixen molts coneixements.

Va treballar diversos anys en qüestions jurídiques relatives a la contractació pública, fet que li ha aportat un bon fonament per dirigir i coordinar les investigacions policials. És la seva unitat la que llegeix a fons tota la documentació interceptada en una operació, mentre assisteix a judicis, periodistes i es prepara per al que pugui sorgir.

És també una de les mans que dibuixen un esquema de les relacions que intervenen en una possible irregularitat administrativa, a vegades amb folis que ocupen quasi tota la taula de treball. Mans que van aixecant el vel, a poc a poc, i estirant del fil en allò que sembla sospitós, amb l’objectiu de fer encaixar les peces en un trencaclosques complex i global.

Quin és el vostre paper en la lluita contra la corrupció?

Quan un llegeix el Codi Penal, no sembla que els delictes de corrupció estiguin gaire vinculats amb els doblers directament. Però el fet que un càrrec públic dugui a terme una activitat il·legal implica necessàriament l’existència d’una ‘mossegada’ o contraprestació a canvi, ja sigui en forma de doblers, ja sigui en forma de propietats. Hem de conèixer molt bé el Codi Penal, però també el funcionament de la gestió econòmica i les contractacions administratives, els reglaments i lleis de procediment, els terminis legals per a la limitació d’ofertes. Per això coneixem els canals per ocultar els diners o per manipular un concurs.

Com és el dia a dia d’un inspector del grup de delinqüència econòmica i delictes tecnològics?

Cada dia rebem diverses denúncies que interposen els ciutadans. A partir d’aquí, les analitzam i determinam quines mostren indicis de si són investigables i de si amaguen algun delicte. Cal tenir en compte que arriben moltes denúncies al dia. Nosaltres n’hem de fer un primer filtratge. També hem de destriar allò que és investigable i allò que no, per tal d’optimitzar els mitjans que tenim, que són molt escassos; especialment els recursos humans. No podem assumir totes les investigacions perquè no donam a l’abast.

Quina va ser la vostra experiència en la investigació del cas Nóos, el més mediàtic dels darrers anys?

A mi em va tocar una temporada de matins, horabaixes i nits d’investigació durant la darrera etapa de la causa. Els que hi varen ser des del principi expliquen que va ser una experiència professional increïble. No es veu ni es valora, però un cas d’aquestes dimensions implica un immens grup de persones dedicades a la feina en cos i ànima durant dies, treballant mà a mà amb altres membres del jutjat, de la Fiscalia o d’Hisenda. Són moltes hores de feina. També sopars, copes, xafardeigs compartits amb els companys de la recerca. Aquí treballam tots junts, en part gràcies que vivim en una illa i no hi ha tants jutges i fiscals com a Barcelona o Madrid. Conèixer-se bé i establir vincles de confiança també ajuda en la investigació.

Quins són els delictes amb més rellevància dels que heu tractat?

L’estafa és el delicte més comú. Cal tenir en compte que hi ha moltes modalitats d’aquest crim. Per exemple, cada vegada es produeixen més estafes en aparents plataformes en línia de lloguers vacacionals. Només aquest matí ens han arribat quatre denúncies sobre aquesta qüestió; totes implicant quantitats estafades de, com a mínim, 2.000 euros. Cal que la gent vagi alerta, que no introdueixi les seves dades i la seva targeta bancària a qualsevol web. També som nosaltres els que investigam la presumpta estafa del Minerval, un dels darrers casos amb més transcendència periodística.

A quins àmbits cal dirigir l’atenció per tal d’evitar irregularitats?

A l’Administració pública, en general, i a l’Agència Tributària. Aquests són els mecanismes que donen més peu a la corrupció. No obstant això, hem detectat que la major part dels fraus no són comesos directament per l’Administració pública, sinó que solen utilitzar societats mercantils públiques, agències, instituts, etc., que no tenen els mateixos controls que l’Administració. Per això, és més fàcil donar contractes a dit, per exemple. En una administració pública, abans de fer un contracte, hi ha d’haver una fiscalització prèvia i un informe sobre la necessitat del contracte, una consignació pressupostària oficial, una garantia que hi haurà doblers per pagar aquest contracte. En una societat mercantil no hi ha aquests controls.

Us heu trobat amb problemes per desenvolupar bé la vostra feina?

Lògicament ens agradaria tenir més personal. La lentitud de determinats processos també complica la nostra feina. A vegades per a la investigació necessitam una dada, potser essencial, i fins que no l’obtenim és possible que no puguem prosseguir la recerca. En el marc d’una investigació, la Llei orgànica de la protecció de dades ens faculta per obtenir la informació, però sovint les empreses, els bancs i les companyies telefòniques tarden molt de temps a concedir-nos-la. Treballam en un marc jurídic amb moltes garanties processals, potser a vegades més del compte, i hem d’adaptar-nos a aquesta realitat.

Com lluitar contra la corrupció?

Caldria establir mecanismes de control amb un poder executiu real. Els informes que elaboren les administracions públiques sovint no són més que recomanacions sense força per anul·lar o imposar sancions quan s’infringeix la norma. Caldria dotar de poder executiu els òrgans de control. Les contractacions públiques solen estar regulades per llei. Les societats instrumentals, en canvi, tenen instruccions de contractació que, tot i estar inspirades en els principis de la llei, són aprovades pels mateixos organismes. Per això convindria augmentar el control de les societats instrumentals, que és des d’on es cometen més delictes.