Balears 24/07/2016

Ja t’estim tant, que et pots morir quan vulguis

Vint anys sense la ploma elegant del manacorí Miquel Àngel Riera, que va morir en la seva plenitud creativa

Antoni Riera Vives
4 min
SEMPRE BEN ENVOLTAT Imatges de distints moments de la vida del poeta, amb amics  i escriptors, com ara Blai Bonet  (assegut amb Riera baix aquestes línies).

ManacorQuè devia tenir la Mallorca dels anys vint i els anys trenta per generar uns homenots de cultura tanta? Quin solam moribund devia congriar fulles verdes tan esponeroses? Una generació irrepetible (i no és un tòpic fàcil ni grandiloqüent) de literats varen néixer a l’illa de la calma en aquelles dues dècades prodigioses.

La caiguda definitiva de l’aristocràcia, l’adveniment d’una indústria pionera i humil alhora, la supervivència, encara, d’una agricultura rendible capaç de donar feina a qui no en tenia, l’adveniment de l’esperit republicà, de l’ànsia de llibertat de classe i de país... no podien ser fets conjunturals, sinó estructurals que explicassin l’arribada al món dels vius de Jaume Vidal Alcover, Josep Maria Llompart, Blai Bonet, Llorenç Moyà, Guillem d’Efak, Jaume Santandreu o Miquel Àngel Riera.

És impossible obviar que, dels noms enumerats suara, quatre aparegueren en aquell Manacor que volia ser fabril, i ho era, però alhora presentava àmplies planes de secà i de reguiu que l’enriquien.

I és complex de comprendre com de la mísera humanitat semianalfabeta que poblava aquell Manacoret poguessin sorgir creadors d’aquella talla.

El cim de la creativitat

Miquel Àngel Riera Nadal va morir un dia 20 de juliol, dissabte de santa Praxedis, d’ara fa exactament vint anys, en un moment de plenitud literària que feia pensar que encara no havia assolit el cim de la seva creativitat.

Nascut a Manacor el 1930, Riera va ser a temps, encara, d’haver de viure els desastres de la guerra. Ell i el seu germà deixaren els perills de la vila i de la seva casa pairal del carrer d’Artà per passar els dies de guerra manacorina a la possessió dels Cabanells, on estaven de pagesos uns familiars seus. Allà, el petit Miquel Àngel s’amararia d’aquells paisatges rostits, de tanques de pedra seca, d’ametlers i de camps de gra. També coneixeria la bestialitat del pagès, la rusticitat dels calls, l’amorositat d’una mà familiar. D’allà fou que sorgiren, amb gran seguretat, tant el cabal lingüístic com paisatgístic i àdhuc humà que rebliren les novel·les que conformaren el cicle de la guerra civil. La primerenca Fuita i martiri de Sant Andreu Milà, i les tres següents, Morir quan cal, L’endemà de mai i Panorama amb dona. Molt difícilment hi trobareu cap topònim que s’avingui amb els de Manacor. Alguna vegada hi trobareu el nom del poble. No dóna pistes, en aquest sentit, Miquel Àngel Riera. Però quan hom llegeix les seves novel·les veu Mallorca, i veu els seus paisatges, i la seva gent, i hi destriaria fins i tot qualsevol carrer de Manacor si li fessin veure. Des de la localitat més absoluta, Miquel Àngel Riera narra la tragèdia humana de la guerra, de la manera més universal possible, de la més empàtica, de la més corprenedora.

Fortament influït per Proust i amb voluntat d’escriure i fer novel·la psicològica des de bon principi, Riera publicarà també Els déus inaccessibles, on deixa enrere el trauma bèl·lic i s’endinsa en la reacció d’un ésser humà, en aquest cas un capellà, davant la bellesa inexpugnable d’un jove. La vivència del protagonista, i les conseqüències de les seves accions en un ambient rural massa afeixugat per les formes que cal servar, centren l’acció d’aquesta novel·la reflexiva, a estones exaltadora de la bellesa, a estones angoixant per la manera de viure-la del seu protagonista i les seves conseqüències.

Tancarà el periple novel·lístic de Riera Illa Flaubert, tendent al simbolisme, encarant-se el protagonista premonitòriament amb la mort, vencent també la complexitat sintàctica que a estones saturava la seva obra anterior. Una obra de plenitud que esperava créixer encara més si no hagués estat per la visita primerenca de la parca que rebé l’autor manacorí.

A banda de les novel·les, la narrativa miquelangeliana es completà amb La rara anatomia dels centaures i Crònica lasciva d’una decadència, dos reculls de narracions breus distants en el temps però coincidents en el seu to irònic i fins i tot obertament humorístic i hilarant, encara mai prou ponderats a l’hora de fer recompte cabal de la seva obra.

Riera, però, també fou, i molt, poeta. Enceta la seva vena lírica Poemes a Nai, un llibre de publicació tardana (l’autor s’encaminava cap als quaranta anys) i que fou vetat com a premi Ciutat de Palma per contravenir la moral de l’època. La carnalitat de Poemes a Nai transcendiria cap al flirteig amb la poesia social de l’època amb Biografia o Paràbola i clam de la cosa humana.

Influït sens dubte per la poesia espanyola del 27 (ell mateix es confessava deutor d’Aleixandre, Lorca o Alberti) també relacionà el fet creatiu i la tangibilitat dels cossos amb La bellesa de l’home o el celebrat Llibre de benaventurances.

De to més reposat, amb tendència a la malenconia, i amb la intuïció d’una mort pròxima, tanca el periple poètic amb El pis de la badia, un cant d’amor i de temor alhora d’una suavitat que corglaça.

Reconeixements

Reconegut al llarg de la seva trajectòria amb premis com el Josep Pla, el Sant Jordi o el Ciutat de Barceona, Miquel Àngel Riera va ser proposat pel Pen Club Català com a candidat al premi Nobel de Literatura. A Manacor, la dreta del seu poble canvià el reglament municipal per no haver-lo de fer fill il·lustre fins que fes deu anys de la seva mort. Tot i que els greuges són mals adquirits que no es rescabalen mai, avui Miquel Àngel Riera és Fill Il·lustre de Manacor i la seva imatge, pintada pel seu germà Antoni Riera Nadal, està penjada amb tots els honors a les parets de la Sala de Plens.

stats