Hiperprotecció: quan estimar fa massa mal

La hiperpaternitat és un model de criança originari d’Estats Units que s’ha afermat a Europa i que està basat en una supervisió constant dels pares cap als fills. Segons Eva Millet, periodista especialitzada en temes d’educació i estils de vida, existeixen tres models de pares hiperprotectors: els ‘pares helicòpter’, que sobrevolen sense aturar la vida dels seus fills sempre pendents del que desitgen o necessiten; els ‘pares piconadora’, que els aplanen el camí perquè no hi trobin dificultats; i finalment els ‘pares guardaespatlles’, susceptibles davant qualsevol crítica sobre els fills. Fins i tot als països nòrdics, es parla dels ‘pares llevaneu’, els quals lleven frenèticament els obstacles que hi ha davant del nin o adolescent per fer-li net i fàcil el camí. En definitiva, tots tenen un denominador comú: la hiperprotecció.

Protegir o hiperprotegir?

No hem de confondre la hiperprotecció amb la protecció. Protegir és una de les funcions vitals d’un pare. Aquesta protecció des de la qual es té cura dels fills i se’ls manté segurs es pot convertir en nociva pel nin quan és torna desmesurada. La hiperprotecció va més enllà de cobrir i satisfer les necessitats. En aquest cas, els pares pensen pel fill, actuen i decideixen per ell i busquen solucions a totes les seves dificultats, ja siguin reals o imaginàries. Les paraules claus en aquest cas són: excés de protecció, excés d’amor, excés d’acollida i un alt control per tal de preveure o anticipar els possibles perills. Es pot pensar, per exemple, en les cues de cotxes que es formen a les sortides de les escoles, encara que hi hagi transport públic, o també en els pares que ajuden els seus fills a fer els deures malgrat el nin no mostri cap dificultat, o en els qui recullen de manera sistemàtica els seus fills a hores intempestives de la matinada per tal que s’ho passin bé cada cap de setmana. Tot això per damunt de les pròpies necessitats personals i socials dels pares. Quan ser pares significa estar disponible sense límits passem d’una elecció a una obligació cap als nostres fills, tant per incapacitat d’enfrontament dels fills com per una sobre exigència que acaba sent reclamada com a dret. El que en un inici era una elecció pot acabar convertint-se en una obligació, de la qual ja els pares no tenen opció de sortir victoriosos.

En aquestes situacions de criança hiperprotectora els fills creixen incapacitats per superar les dificultats de la vida per l’excés de protecció parental, ja que la confiança en els recursos propis s’obté a través de l’experimentació i superació dels problemes per un mateix i no pels altres. La regla bàsica d’aquestes famílies hiperprotectores és: “Digues el que necessites a cada moment i nosaltres t’ho donarem”. Les principals conseqüències psicològiques per als fills són un autoconcepte deficient, perquè no han pogut posar a prova les seves competències personals, pors i inseguretats fruit de l’absència d’enfrontament a les situacions i, per tant, de la no superació de conflictes. Això crea una espiral de dependència cap als pares que els referma la idea que el seu fill no té els suficients recursos per enfrontar-se al món, que és fràgil i que se l’ha de continuar protegint.

Moltes vegades, l’excés de suport parental en totes les facetes de la vida del fill, juntament amb una falta de límits, pot desencadenar conductes de tipus dictatorial i tiranes per part dels menors que, per un sentit d’omnipotència, es creuen que poden fer tot el que volen. Alguns altres, per contra, intenten rebutjar el control, per la qual cosa esdevé objecte de males cares per part dels pares per fer-lo sentir culpable.

Quines són les regles que marquen la hiperprotecció?

Les regles depenen del rol que té cadascun dels membres de la família. En el cas de la mare ens trobem davant d’una que està molt preocupada per ser una bona mare, per tal de donar-li absolutament tot i el millor al seu fill. Això comporta que aquest ha d’estar a l’altura dels altres en moda, activitats extraescolars, mòbil, etc. L’alimenta, el vesteix, parla amb els mestres de l’escola, llegeix incansablement llibres d’educació i fa de taxista a les activitats extraescolars. Per altra banda, solem tenir un pare que, o bé comparteix la preocupació de la mare, o bé és un observador extern de la situació, que permet però que no hi intervé activament. Moltes vegades, per evitar ser menys estimat, es comporta com un amic del fill. Finalment, tenim un fill que ha d’acceptar els privilegis sense resistir-se’n, i si en un moment determinat s’hi oposa, no els perdrà, atès que els pares són incapaços de castigar-lo, però els farà patir molt i s’ho faran saber.

El fill, com a conseqüència de tot això, estarà cada vegada menys obligat a responsabilitzar-se de les seves accions i mostrarà inseguretat, baixa tolerància a la frustració; es demanarà poc de si mateix i pot sentir una progressiva sensació d’omnipotència que pot crear efectes devastadors al seu entorn familiar i a ell mateix. Són moltes les persones que refereixen haver-se sentit ofegades de tant d’amor rebut a la seva infància, per la qual cosa se’ls limita la capacitat d’experimentació i de creixement personal a l’etapa adulta.

Molts de pares molt ben intencionats, com refereix Andrea Fiorenza, psicoterapeuta i escriptor, creuen que la preocupació que senten pels fills és un bon indicador de la seva idoneïtat com a educadors. Desafortunadament, és el contrari: la mesura en què els pares assumeixen com a propis els petits problemes dels fills sol ser inversament proporcional a la capacitats dels seus fills per convertir-se en subjectes independents i autònoms.

Imaginem uns pares que, preocupats per si el seu fill té problemes a l’escola, es dediquen a ajudar-lo. Parlen sistemàticament i sovint amb tots els professors, cerquen mestres de repàs per tal que no experimenti un possible fracàs acadèmic i canvien l’horari laboral per tal d’estar cada tarda al seu costat a l’hora de fer els deures. El tema principal de comunicació a casa són les notes i els estudis, i contínuament controlen i pressionen perquè s’apliqui i assumeixi responsabilitat envers les tasques (un aspecte contradictori si tenim en compte que no li permeten experimentar-la, ja que l’assumeixen ells). Els nens i adolescents que tenen aquest tipus de pares reben un missatge dual: per una banda, “t’ajudem perquè t’estimem” i, per l’altra, “t’ajudem perquè tu no ets capaç de sortir-te’n tot sol”. Amb el temps, aquest missatge repetit i ampliat a altres situacions vivencials de manera reiterada disminueix clarament l’autoestima i pot arribar a ser crònic i difícil de resoldre.

A cada moment del creixement de la persona, ha de lluitar les seves pròpies batalles. Hem d’adonar-nos que no ajudem els nostres fills donant-los la solució, sinó donant-los el suport des de fora. Si en l’adolescència els nois no prenen decisions, mai no prendran la iniciativa, i això produirà disfuncions socials tremendes en tots els nivells, ens comenta José Antonio Marina, filòsof i escriptor de temes educatius.

Cinc consells

1. Deixau de controlar el seu fill constantment. Com a pares hem de diferenciar el que és realment important del que no ho és. A vegades som contínuament exigents i demandants de conductes, anticipant-nos, sense donar la possibilitat que assumeixin ells mateixos la responsabilitat i que ho facin sense que els ho diem prèviament. La correcció i la crítica reiterada dels seus actes tampoc no ajuda per autoafirmar-se i afermar la personalitat.

2. Permeteu que s’equivoqui. L’error previ és una de les maneres més adequades per a l’aprenentatge i que permet tenir una experiència emocional correctiva de la seva acció que no ha estat adequada. Evitar-los aquesta experiència és negar-los el creixement personal.

3. No us anticipeu a les dificultats. Molts pares, per tal que els seus fills estiguin alerta dels perills, els informen de tot allò negatiu que els pot passar. No és estrany que els nens actuals tinguin una tendència evitativa més acusada que en dècades anteriors, i que les pors i la dependència dels adults sigui una característica habitual dels infants d’avui en dia.

4. Proporcionau espai al seu fill per a la intimitat. L’excés de control dels pares fa que els fills, fins i tot quan són adolescents, hagin de pregar per tenir intimitat. Deixar-los espai és la millor manera perquè s’apropin més íntimament a nosaltres.

5. Estau al seu costat per donar-li suport quan el necessiti, no per solucionar-li tots els seus problemes. La millor manera de protegir els nostres fills és precisament desprotegir-los una miqueta, per tal d’enfortir-los. Si contínuament li resolem els conflictes, els debilitam com a persones.