Francesc Verdú: “Tots els informes impulsaven Bankia a sortir a borsa. Jo havia de signar”

PalmaConta els principals fets viscuts des que, el juny de 2011, assumí el càrrec de conseller delegat de Bankia. Francesc Verdú (Alcoi, 1955) no intenta justificar-se quan recorda que arribà a l’entitat bancària només vint dies abans que sortís a borsa. Assegura que tampoc no ho va fer quan declarà com a testimoni en el judici de les targetes black, l’únic que no la va fer servir. També va ser l’únic conseller que va mantenir José Ignacio Goirigolzarri quan rellevà Rodrigo Rato en la presidència de Bankia. El mateix 5 de juliol de 2012, quan l’Audiència va imputar Rato i la cúpula del seu equip, Verdú va dimitir i truncà la trajectòria de més de 30 anys de qui va estudiar Ciències Econòmiques sempre amb beques i que va passar pel Banco Vizcaya, BBV, Caja Postal, Argentaria i Banca March, de la qual va ser 14 anys conseller delegat i vicepresident els dos darrers anys.

A mitjan 2011, deixau la vicepresidència de Banca March per ser conseller delegat de Bankia. Hi havia qui deia que no us podia donar l’enhorabona, per la situació tan convulsa en la qual us ficàveu.

Quan Rodrigo Rato, després d’entrevistar-me, m’ofereix ser conseller delegat de Bankia, se’m presenta un repte professional únic. S’havien fusionat set caixes, Bankia era l’entitat amb més clients de la banca espanyola, més d’11 milions; hi havia un nivell de bancarització baix: fons d’inversió més baixos que els de la competència, un nivell d’assegurances més baix, i es podria treballar bé amb els clients per donar-los bons productes i serveis. Aquest fou el gran repte: treballar en una de les entitats més importants del sistema financer espanyol, la primera en nombre de clients.

Hi insistesc, la situació era crítica.

Assumesc el repte sabent que era complex, perquè s’havien de fusionar set cultures i perquè passàvem una de les pitjors crisis de la història econòmica contemporània. Semblava que s’iniciava una recuperació, però als 4 o 5 mesos resultà ser una crisi en W. L’FMI, el Banc Mundial i el Banc d’Espanya canviaren tres vegades de previsió en un any i cada pic era pitjor. Les fusions varen estar motivades per l’impuls normatiu de la CEE i dels principals organismes polítics i financers espanyols, que intentaven guanyar eficiència amb l’ordenació de tants bancs i caixes com hi havia.

Era el moment per a la sortida a borsa de Bankia?

Fruit de la crisi que acabàvem de passar, hi va haver una tendència internacional per enfortir el capital de les entitats financeres. Aquelles que tinguessin un accionariat en el mercat de valors tindrien una exigència de capital del 8%, mentre que a les que no entrassin en borsa se’ls exigiria un 10%, una diferència substancial i decisòria.

Arribau a Bankia vint dies abans de signar la sortida a borsa. Us trobau obligat a rubricar-la?

Hi arrib en un moment en què hi ha un tren en marxa, el tren de la sortida a borsa. Feia mesos que s’hi treballava i els comptes provisionals per a l’operació, els de desembre de 2010, estaven tancats, no signats, però sí tancats. Hi arrib i el primer que em donen són sis totxos dels sis principals bancs d’inversió del món. Tots recomanaven fefaentment la sortida a borsa. També les auditories, el Banc d’Espanya, la CNMV, tots hi estaven a favor; la ministra d’Economia, Elena Salgado, empenyia; el cap de l’oposició, Mariano Rajoy, estava a favor de la sortida. Gairebé era una operació d’Estat. Amb tot, jo tenia deu dies i cap raó per no confiar en els informes de tots els organismes oficials. Si hagués desconfiat de tot això, crec que m’haurien fet fora per beneit. En sentit contrari, si no hi hagués confiat, què podia fer en deu dies? Revisar 400.000 o 500.000 expedients de crèdit, demanar 2,5 milions de taxacions, comprovar si el valor del bé respecte de la taxació era correcte o si hi havia un forat? Per això es necessiten dos o tres anys. Havia de signar sí o sí.

Hi havia algun informe que desaconsellàs la sortida a borsa de Bankia, encara que fos només un?

Cap, ni un, tots els informes i organismes impulsaven la sortida a borsa. Per això la vaig signar. Havia fet el que com a professional em corresponia: mirar què n’opina el Banc d’Espanya, els auditors, contrastar les anàlisis de tercers...

Per què pensau que Bankia no se’n va sortir fins a la injecció de capital públic?

És el moment que comença la tempesta financera. La prima de risc espanyola passa en aquells mesos de 100 a més de 500. Era molt dur vendre allò als inversors. Així i tot, ens arromangàrem i ens posàrem a treballar. Havíem de controlar molt la liquiditat i vàrem fer un gran treball d’abaixar la dependència dels mercats majoristes. Havíem de millorar la rendibilitat de l’entitat i vàrem fer un pla, aplaudit pel Banc d’Espanya, que estalviava 200 milions de despeses recurrents i un altre pla en què vàrem posar mil persones per taponar la mora que anava entrant. Però l’economia empitjorava més i més. L’onada afectava tot el sistema. De fet, fins a la sortida de Rato, la cotització de Bankia va tenir un comportament similar a la resta de grans bancs. Aleshores vaig començar a veure que, tenint en compte l’estructura de balanç que tenia Bankia, en la qual el pes dels crèdits promotor d’immobiliari era molt elevat, una nova accentuació de la crisi li faria molt de mal, com succeí.

D’on venia el forat patrimonial de Bankia?

El problema real de Bankia, si es vol cercar què va passar o cercar-ne culpables, no és a Bankia, sinó en els 10 o 15 anys que les caixes espanyoles volien créixer més que ningú i donaven préstecs promotor, sense gairebé cap diferencial, que no cobria ni el risc, fins i tot al 100% del valor del sòl. I això durant anys i anys, amb una falta total de profunditat en l’anàlisi del risc. Aquest és el problema de Bankia i el perquè de la necessitat de sanejar-la. Per això, sempre dic, davant el jutge també, que en els pocs mesos de Bankia, des que es crea fins que s’ha de sanejar, és impossible generar aquest forat, per molt malament que gestionis. El forat es va generar durant 15 anys a les caixes que es fusionaren.

Als sis mesos, Rato us dona la targeta black. Com ho percebeu?

Rato em diu “jo et vaig fitxar fa sis mesos, guanyant quasi el mateix [que a Banca March] i ara la normativa ens redueix un 75% el sou. Per intentar pal·liar això en part, tens aquesta targeta, que són 75.000 euros nets”. És clar que jo, que estava bé a Banca March, no l’hauria deixada mai ni m’hauria ficat en aquest trull sabent que em rebaixarien el sou un 75%. Així i tot, li vaig dir que no podia acceptar la targeta perquè era per a despeses sense justificar, una mala praxi en banca, inacceptable. Li vaig dir que no només no la faria servir, sinó que li aconsellava que ell tampoc l’empràs perquè es complicaria la vida. No és cap mèrit, només vaig fer el que professionalment em tocava. Es diu que jo podria haver denunciat el fet. Consider que ho vaig fer (només la teníem quatre): ho vaig dir al president i a l’altre que depenia de mi, a qui vaig aconsellar el mateix. L’entitat tenia molts problemes rellevants a resoldre i m’hi vaig concentrar, pensant que amb les meves paraules ja havia aturat el tema de les targetes.

Era negra la targeta?

No ho sé, no vaig obrir el sobre. El dia que Rato va dimitir, vaig anar a direcció de personal i vaig tornar el sobre que ell m’havia donat, supòs que amb la targeta a dins.

La imputació va ser l’únic motiu de la vostra dimissió?

Sí. El mateix dia que m’imputaren, vaig presentar la dimissió a Goirigolzarri. En tot cas, encara sent Rato president, hi hagué un informe de l’FMI que qüestionava la professionalitat de Bankia; jo crec que es referia que al consell encara hi havia massa polítics, però jo, per si de cas es referia a mi, vaig voler presentar la dimissió i ho vaig dir a Rato. Va ser el mateix dia que ell va dimitir. No me’n vaig poder anar. Nomenaren Goirigolzarri, destituí tot el consell de l’època de Rato i a mi em demanà que quedàs. Vaig passar a ocupar-me més de temes comercials, amb tota la responsabilitat de negoci. Si dimitesc després és perquè hi va haver una querella d’un partit polític, UPyD, i jo, per no fer mal a l’entitat, vaig creure que, com a imputat, no podia continuar de conseller delegat. Vaig dimitir i me’n vaig anar.

Com us vàreu sentir llavors?

Entram en temes personals, però no m’importa contar-ho. Quan has dedicat una vida intensament a la feina, començant del no-res, i has estat 35 anys treballant 14 hores al dia i et veus obligat a trencar la teva trajectòria, et cau el món damunt. Quedes sense el motor existencial. I sembla mentida, però allò que han estat les teves aficions, i jo en tenc moltes (la literatura, l’art, la gastronomia), no et satisfan. Si vaig entrar en depressió no va ser pel cas Bankia, no he tingut dubtes de la meva actuació, sinó perquè havia de reconstruir una vida després de treballar 35 anys intensament. I com que intuïa que un tema d’aquesta naturalesa seria llarg i tot i que vaig tenir ofertes d’entitats financeres que vaig declinar perquè crec que no he de treballar en el sistema financer estant imputat, vaig acceptar l’oferiment d’ACS per treballar a Miami en l’expansió per als EUA i el Canadà. Així i tot, la distància genera un buit immens al teu voltant. L’enyorança no és només una idea romàntica, és no veure els teus amics, no veure els fills, la mare i els germans, no tenir les aromes. Me’n vaig anar perquè necessitava vitalment continuar treballant. Jo no sé estar sense treballar. En els propers mesos, perquè m’agradaria escurçar aquesta distància i estar un poc més lliure, deixaré ACS i em dedicaré a temes de consultoria. Així podré treballar tant aquí com allà.

Què esperau del judici?

No depèn de mi, però no crec que es pugui condemnar algú per confiar en les principals institucions internacionals i estatals. Esper que no passi res, però després de sis anys, en acabar el judici, tornar a la meva professió ja no serà possible.

Com veis la integració de BMN dins Bankia?

La fusió continua sent conseqüència de la reordenació del marc bancari. Hi ha una complementarietat de la xarxa de BMN amb Bankia que és positiva. Mirant enrere, el que està clar és que s’ha produït un empobriment en el teixit financer de les nostres Illes.