Enric Juliana: “La sensació de pèrdua de control impregna l’època”

PalmaCom a corresponsal a Madrid de La Vanguardia, Enric Juliana (Badalona, 1957) és un dels millors coneixedors del que es cou en les altes esferes de l’Estat. Aquesta setmana, ha visitat Palma per impartir una conferència al Cercle d’Economia de Mallorca.

Heu vingut a impartir una conferència anomenada Els efectes del desordre mundial. Realment, estam tan malament o és que tenim massa informació sobre tot el que passa arreu del món?

Crec que ens trobem en una fase de mutació, de molts canvis simultanis i, a la vegada, rentransmesos en directe. Això fa que en les societats occidentals hi hagi la sensació que alguna cosa se’ls està escapant de les mans. La sensació d’haver perdut el control impregna l’època.

Aquesta sensació de descontrol creis que és més latent a l’estat espanyol que en altres llocs?

La situació espanyola té encara uns elements de gravetat importants. La crisi, en termes macroeconòmics, es pot considerar superada, però aquests darrers anys han deixat uns damnificats, han provocat un mal social que serà molt difícil de reparar. Bàsicament, per resumir-ho, hi ha una paraula que ho sintetitza tot: precarietat. És la novetat radical d’aquests anys. Una precarietat que cada cop afecta més gent.

S’ha truncat un cicle que es remunta a la fi de la Segona Guerra Mundial, en què cada generació vivia millor que l’anterior...

Sí, sí. Una sensació de progrés continu, amb dificultats, patiments i moltes desigualtats, però aquesta era la sensació... i això ara s’estronca i, crec, crea molta desorientació. Les línies de la desigualtat s’estan redibuixant i es creen unes tensions molt noves en termes polítics. Trump no va guanyar en cap ciutat superior al milió d’habitants, això ens diu alguna cosa. A les ciutats, malgrat tot, encara hi ha oportunitats; a l’interior, menys. Llavors, l’interior es tanca i veiem fenòmens... A França, han sortit estudis a partir d’enquestes que demostren que el Front Nacional només guanya en aquells nuclis urbans que estan a una certa distància de l’estació de tren. Allà on hi ha millors comunicacions, no guanyen. És un nou desordre que ens costarà temps de saber interpretar i que transfigura la política.

Pel que fa a l’Estat, vós darrerament heu escrit molt sobre la relació entre els darrers bons resultats del PP i la sensació que és un ‘partit d’ordre’. No sé si el que hem vist aquesta setmana pot canviar aquesta percepció...

No ha estat una bona setmana per al PP però, tot i així, té punts molt forts i no seria realista no subratllar-los. El primer és Europa. L’estabilitat d’Espanya, en aquests moments, és molt important per a la reconfiguració de la política europea, inevitable després del Brexit. Alemanya i França necessiten un punt de suport segur al sud d’Europa i Itàlia està submergida en una de les seves cíciliques fases d’inestabilitat política i indefinició. L’altre punt fort és que l’economia, en termes estadístics, està funcionant. Hi ha un creixement que no es tradueix, de manera automàtica, en una millora del benestar social, però l’equació política és bona per al govern. En darrer lloc, no hi ha cap partit, ara com ara, que li pugui presentar una moció de censura, tot i que crec que amb el que ha passat aquesta setmana podria haver-hi un motiu prou objectiu per presentar-la. Aquests tres factors fan que el PP, malgrat ser un partit abonyegat, continuï tirant endavant.

Precisament, també heu escrit, darrerament, sobre un retorn al malestar previ al cicle electoral...

Sí, el que ha passat aquesta setmana a Madrid és d’una gravetat molt alta i noto que hi ha malestar. Les brases encara estan enceses. I quan passen coses com aquestes, tot això revifa... El PP no aconsegueix sortir del marc de la corrupció. Disposa d’aquests factors positius que actuen com a flotador, però a la vegada no surt d’aquest cercle.

Rajoy declarant com a testimoni en un judici per corrupció... Li pot fer mal o, amb tot el que ha superat, se’l pot considerar immortal?

No, immortal no hi ha ningú, en política tampoc. Bàsicament, hi insisteixo, el punt més favorable que té és que ningú al Congrés es pot aixecar i dir-li: “Presento una moció de censura”. El PSOE no sap ni tan sols qui podria fer-ho i no se sap si voldria fer-ho. No vull fer un pronòstic sobre les primàries perquè vivim en una època en què els pronòstics són perillosos, però em fa l’efecte que el que ha passat aquesta setmana pot afavorir Pedro Sánchez.

No creis que el pes de l’aparell s’imposarà en les primàries del PSOE?

Les eleccions dins del PSOE són molt peculiars perquè vota un cos electoral format per unes 150.000 persones amb una mitjana d’edat de 60 anys. Aquestes persones avui tenen la responsabilitat d’interpretar la situació general del país.

Per tant, podem interpretar que és un electorat tirant a conservador...

No necessàriament. Potser tenim una sorpresa. Aquesta gent té fills i, avui en dia, un punt de fractura fonamental és la qüestió dels joves. Darrerament, han sortit estudis bastant elaborats que indiquen que el 70% de la població entre 18 i 35 anys està en situacio de precarietat. La taxa de natalitat és la més baixa de tot Europa. És a dir, els joves no tenen feina, no es casen, no tenen fills, el cicle de la reproducció social està bloquejat. En canvi, el focus de la discussió púbica no se centra en els joves. Des de la investidura de Rajoy, el gran tema social ha estat la reforma de les pensions, sense que s’hi hagi entrat a fons, tampoc, però la situació dels joves no acaba de quallar com a focus d’atenció tot i que ho hauria de ser, a parer meu.

Potser part de la culpa sigui de Podem, que n’hauria de ser l’abanderat i darrerament ha estat notícia per la pugna pel lideratge intern...

Sí, sí... també han tingut hores baixes. Però em fa l’efecte que, aquesta setmana, per molts ciutadans espanyols, l’únic factor d’oposició ha estat l’autobús de Podem. Es poden discutir moltes coses de Podem, l’estil... a vegades és rude, però aquesta setmana hi ha hagut gent a Madrid que els ha aplaudit i feia sonar el clàxon quan passava l’autobús. Però està clar que Podem no aglutina tota la gent que hi ha entre ells i el PP. Hi ha un forat i no sé si la senyora Susana Díaz pot cobrir aquest buit. En definitiva, o el PSOE reconnecta amb la part més jove de la societat o és mort.

No creis que la fractura generacional amb el PSOE és definitiva?

No crec que el repartiment de rols estigui definit. Així com fa 10 o 15 anys es parlava de l’electorat socialista, referint-se a una part de la societat que votava el partit de manera automàtica, avui en dia això s’ha depurat bastant. Fixau-vos en França: s’hi ha improvisat un nou repartiment de papers en qüestió de mesos. Les fidelitats polítiques s’han afeblit molt. Per això, quan a les Balears passen coses com aquesta crisi de MÉS que, en una altra època, potser hauria estat un constipat, ara preocupa molt, perquè tothom sap que la fidelitat política és molt més precària.

Soleu comentar molt la situació del País Valencià, però de les Balears no us record articles. No us interessa el que passa aquí?

Sí que m’interessa. És cert que conec una mica millor el País Valencià, tot i que és difícil de comprendre [riu]. Però vull escriure un article sobre les Balears i he tingut interès a indagar com estan les coses aquí. Penso que serà molt interessant d’explicar als lectors catalans.

No us vull rebentar l’article, però ens podeu avançar alguna cosa del que heu percebut?

La impressió que tinc és que això és un microcosmos, i no ho dic en to pejoratiu: és una societat petita en la qual se sintetitzen algunes de les línies de tensió importants que hi ha al món occidental. D’una banda, el turisme va a tota castanya i les puntes de riquesa són majors que fa 10 o 15 anys. Però ja no es percep, com abans, que si el turisme creix tothom se’n pot beneficiar. S’ha generat la problemàtica de l’habitatge. Aquí venen milionaris de tot el món i compren unes cases extraordinàries a uns preus extraordinaris. Però cada cop hi ha més gent a qui no li va bé, els lloguers pugen, els sous no hi arriben...Tot això crea unes línies de tensió noves i la impressió que tinc és que gestionar això amb una coalició de govern tan diversa és complicat. A més, hi ha el factor insular: Menorca contra Mallorca, etc. Hi estic donant voltes i explicar-ho amb un cert deteniment no és fàcil, s’ha de fer un curs. Ara, hi ha una cosa que m’ha cridat l’atenció.

Quina?

Potser és una mica simplista però, dins tota aquesta complexitat, veig que tots els actors parlen en català. En relació amb la situació anterior, la línia de combat que es va generar la legislatura passada s’ha difuminat. El nou líder del PP representa un altre cop aquest PP rural, canyellista, i ja no veig que la qüestió de la llengua estigui en la línia de tensió principal. Els problemes ètics i com afrontar aquesta dutxa constant de turistes que pot rebentar les costures de la pròpia societat, aquests són els grans temes.

Per acabar de configurar una fotografia general d’aquest desordre que heu vingut a explicar, ens falta parlar de Catalunya...

El procés català es troba en una situació molt complexa. No crec que col·lapsi, però la realització d’un referèndum sense un pacte amb l’Estat és impossible. Es pot organitzar un acte de protesta que tingui la forma de votació...

... però això ja es va fer...

Sí, i quin risc hi ha si es torna a fer? Que la participació sigui inferior. I això seria molt negatiu per al sobiranisme. Per tant, en aquests moments, a Barcelona, el que hi ha, sobretot, són dubtes sobre com enfocar tot això. I, al meu parer, crec que la situació acabarà desembocant en unes eleccions en les quals es tornarà a veure si la majoria independentista existeix o no.

Tot aquest bullici, aquest desordre que heu descrit, des del punt de vista de la història de l’Estat no és més aviat l’habitual? No deu ser més aviat que la anomalia varen ser els primers anys de la transició?

Sí, però jo diria una cosa. A la transició hi havia un factor condicionant que ara no existeix que és que la cosa acabés malament. Marx, a El 18 de Brumari de Napoleó, diu que la memòria de les generacions mortes atenalla el cervell dels vius. A la transició, això era dramàtic. Tothom actuà influït pel record dramàtic de la Guerra Civil i, bàsicament, volien anar a parar a una situació en què no es pogués tornar a reproduir allò. Avui en dia, els condicionants autoritaris, en principi, no existeixen. Estem a Europa, per tant, el perímetre està defensat. I, a la vegada, la memòria dels actors ja no està condicionada pel drama de la Guerra Civil, sinó per la mateixa democràcia. I això explica que molts pensin que, si estem dividits, no passa res. Això crea dinàmiques noves, nous partits, altres que desapareixen... Com diuen els anglesos, estem vivint una nova normalitat. La meva generació això a vegades ho porta malament. Però crec que el fet diferencial és aquest: el rastre de la tragèdia s’ha anat evaporant.