CuinerAmics i amigues, oients i “oientes”, votants i “votantes”, lectors i lectores, tots i totes. El fet d’anomenar els dos gèneres a l’hora de parlar o escriure és un fet cada dia més comú, sobretot en els mitjans i també en tot acte institucional. Aquest estil de comunicació respectuosa amb el gènere és, si més no, una anomalia en el llenguatge, perquè aqueix tendeix de manera natural a l’economia, a la parquedat, a la rapidesa. Aquesta manera de comunicar-se, de manera no discriminatòria podríem dir, podria semblar una manera de banalitzar un problema molt més greu i arrelat dins la societat que el suposat masclisme en la parla, el masclisme real.
Les coses han canviat en les darreres dècades, la condemna cap a la xacra que representa la violència de gènere és ja un clam transversal dins la nostra societat, només romput per petits corpuscles que no mereixen ni la tinta d’anomenar-los. El que no hauríem de perdre de vista mai és que aquest masclisme violent beu i s’alimenta d’unes maneres de fer totalment interioritzades al carrer, que constitueixen per a mi un camp de batalla molt més important on lluitar per una societat més equitativa i justa, que no pas les formes en la parla.
Som pare d’una nina que a l’octubre complirà onze anys. Com a tal, no us podeu fer la idea de quantes vegades he hagut de sentir de boca de pares i mares de barons d’edat similar l’alegria que els suposa haver procreat mascles amb vista a afrontar la pubertat, fent referència especialment al sexe adolescent. A aquests solc contestar-los, després de mirar-los amb la mateixa cara que si hagués llepat un ca banyat, que per ballar aquesta música en fan falta dos. Curts i curtes a banda, aquest és només un dels molts exemples de masclisme, de baixa intensitat si voleu, molts cops fora cap tipus de mala intenció també, però que sintetitzen el fet que quasi sempre ens quedam amb les formes, quan el que fa falta és millorar continguts; aquests com gairebé tots, només es poden solucionar amb educació.
En el negoci de la menjua, estam molt avesats a comportaments que per costum poden semblar normals, però que no deixen de ser mostres que la igualtat de sexes no és ni de prop un tema resolt. Portar la carta de vins o el compte sempre a l’home, donar a tastar el vi també al mascle de la taula, o suggerir que algun tipus de vi o de plat és adient per a una dona són actituds que alguns fa estona que intentam mudar, però que per desgràcia encara són massa habituals avui dia.
Em cansa la parla “doblogènica”; per tant, a títol personal, propòs que als que ens dedicam al meu ofici no ens anomenin mai cuiners i cuineres; crec que tots ens hauríem de sentir honorats que el nostre nom genèric fos cuinera en eixut. La resta és comèdia i paper banyat.
