EnòlegCada tipus de vi que trobau al mercat té una interessant i apassionant història al darrere. Unes vegades són simples relats, però d’altres són autèntiques novel·les. Un d’aquests vins amb una història fascinant que es pot novel·lar són els vins de Madeira, un beuratge que amaga una relat apassionant que ha anat evolucionant amb el temps, que està molt vinculat als esdeveniments polítics i humans que han succeït al llarg de la història i que, desgraciadament, molta gent desconeix. No només és un vi poc conegut pel gran públic, sinó que també se’n troben ben pocs a les botigues de vins. Solen ser cars i heu d’estar atents, ja que moltes botelles són imitacions. Per tant, fixeu-vos bé en l’etiquetatge. Són vins dolços, oxidats, similars als portos però més elegants, menys pesats i sense tenacitat en boca, això sí, amb una intensitat alcohòlica molt similar i que no deixa ningú indiferent. M’agrada dir que s’assembla a un jugador madeirà anomenat Cristiano Ronaldo, no hi ha terme mig: o l’estimes o l’odies.
Tot comença com si fos una típica novel·la d’aventures, quan uns mariners portuguesos descobreixen l’illa ben enmig de l’oceà Atlàntic, al nord de les Illes Canàries, a uns 800 quilòmetres de Lisboa. Ben aviat comencen a arribar-hi els nous colonitzador i s’adonen que els costers de les muntanyes que hi ha ben a la vora del mar són un bon lloc per plantar-hi les vinyes. Així ho fan, i la primera varietats plantada fou la malvasia de creta, per elaborar vins dolços (actualment, la malvasia continua sent una de les varietats importants de la zona, juntament amb les blanques sencial, boal, verdelho i la negre mole). A mitjan segle XVII apareixen uns personatges que ho canviaran tot, els britànics. Concretament, una important quantitat de mercaders d’aquesta nacionalitat s’instal·len a l’illa per la concessió de privilegis que els atorgava un tractat de pau que firmaren els anglesos i els portuguesos després de molts anys en guerra. Però, a més d’aquestes bones condicions, hi havia un altre aspecte ben interessant, la posició de l’illa, que es trobava prou allunyada del continent per burlar les lleis britàniques i per embarcar els seus vins directament cap als Estats Units i el Carib. L’illa es transforma en un lloc ideal per fer-hi el vi i per comercialitzar-lo a les terres americanes, però prest es troben amb un petit problema: la travessia de Madeira cap a Amèrica és llarga, a les bodegues del vaixell hi fa molta calor, hi ha molta humitat i el vi es remena de manera excessiva a causa de l’onatge de l’oceà. Aquestes condicions provoquen que moltes bótes de vi, un vi d’un 12% d’alcohol, es facin malbé com a conseqüència de refermentacions i picats lactis i acètics. Ben aviat, troben una solució i es decideix enfortir les bótes, és a dir, afegint aiguardent al vi per tenir una graduació de 18-20% d’alcohol que n’augmenti la resistència, per tal de superar la llarga travessia per l’Atlàntic. A partir de llavors, els vins canvien una mica, són més alcohòlics, càlids, i comença una nova feina, la de destil·lar l’excedent de vi i afegir-lo al vi ja elaborat per evitar problemes. Això és produeix a l’inici del segle XVIII i, ben aviat, es comencen a adonar que els vins que van en vaixells de vela més petits maduren millor i són més interessants. També descobreixen que el llarg viatge des de Madeira fins als Estats Units, que arriba fins a l’equador, provoca una evolució del vi i en millora el sabor. A més, quan alguns d’aquests vaixells tornen a Madeira amb alguna bóta que no s’ha venut, descobreixen que la beguda ha madurat d’una manera fantàstica i que és molt millor que quan havia partit per fer les amèriques. Alguns elaboradors embogiren de plaer i s’adonaren que el vi necessitava fer el viatge amb el vaixell. Aquesta és la part meravellosa de la història, ja que qualsevol vi, en les condicions dels vaixells de carrega (parlam de temperatures altes, entre els 40 i els 45 ºC, humitats elevades i agitació permanent), es faria malbé. Justament, doncs, els elaboradors del Madeira aconsegueixen afinar i millorar el seu producte.
Actualment ja no hi ha aquella aventura, quasi romàntica, d’omplir bótes dins d’un vaixell de vela i fer-lo viatjar pels tròpics, ara tenen càmeres calentes que fan la mateixa funció amb menys risc per als treballadors, i també menys èpica. En definitiva, un tipus de vi que s’ha de conèixer i que molt poca gent sap apreciar.
Vi recomanat
Cristóvâo Colombo 10 years old Boal Vinhos Barbeito (Madeira)
Un bon amic, Toni Gelabert, m’ha duit aquesta botella per tastar i, així, poder recomanar-lo. Es tracta d’un vi envellit en bóta durant 10 anys i que s’ha de servir a uns 14ºC. Presenta una coloració ataronjada, reflexos clars de l’oxidació; al nas, a la primera ensumada, ens hi apareixen de manera clara les flaires d’alcohol. Una vegada ens hi hem acostumat, tenim sensacions de fruites en almívar, notes de mel, torrefactes i, a la boca, una dolçor suau, sense arribar a la dolçor de les malvasies, i bona acidesa. Dues copes són més que suficients, no us recoman acabar-vos la botella sols. Marida perfectament amb postres de xocolata, cremadillos, fruita confitada i formatges curats.
