Balears 11/06/2016

Un terç del menjar que compram va al fems... i sumant

L’Agència de Salut prepara una proposta de llei per eximir de responsabilitats la donació d’aliments

Selena Soro / Martí Gelabert
6 min
Un terç del menjar que compram va a les escombraries... i sumant

PalmaSi el malbaratament alimentari fos un país, seria la tercera potència en emissió de gasos hivernacle, només per darrere de la Xina i els Estats Units. Cada any, l’atmosfera absorbeix 3,3 bilions de tones de diòxid de carboni per aliments que algú ha comprat -o cultivat- i que han acabat a les escombraries, segons dades de la FAO. L’aigua invertida anualment a produir tots aquests aliments, 250.000 milions de metres cúbics, és l’equivalent al cabdal anual del riu Volga, o tres vegades el llac Léman, a Suïssa. Si l’Estany de Sant Maurici, al Parc d’Aigüestortes, tingués un tap al fons i el llac fos buidat i omplit cent vegades, pel forat s’escolaria l’equivalent a l’aigua desperdiciada cada any per produir tots els aliments que no s’han aprofitat. Econòmicament, el malbaratament alimentari suposa 750.000 milions de dòlars, el mateix que el PIB de l’Aràbia Saudita. En total, gairebé el 30% dels aliments són malbaratats arreu del món. Només el menjar que es llença a la Unió Europea -al voltant de 100 milions de tones- podria compensar tota la fam del món dues vegades, segons dades de la Comissió Europea. Si no s’hi posa remei, alerta el programa europeu Refresh -amb qui col·labora el centre català de recerca CREDA-, el malbaratament alimentari a la Unió Europea podria arribar a la xifra de 120 milions de tones el 2020.

Un terç del menjar que compram va a les escombraries... i sumant

Les xifres d’aquest problema d’abast mundial són devastadores, i Balears tampoc no en surt gaire ben parada. Segons les últimes dades disponibles, corresponents a l’estudi Diagnosi del malbaratament alimentari elaborat el 2011 per l’Agència de Residus de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona, els catalans malbaraten cada any 35 quilos de menjar, el suficient per alimentar 500.000 persones durant 365 dies. Si s’extrapolen les dades a Balears, es pot afirmar que cada ciutadà de les Illes malbarata cada any 5 quilos de menjar. Dins d’aquests quilos no hi ha comptabilitzats els aliments que es llencen al sector primari, a la distribució a l’engròs o a la indústria agroalimentària, uns actors que si s’afegissin a l’equació augmentarien la xifra a 24,7 quilos de menjar malbaratat per persona, segons la mitjana europea recollida a l’estudi Estimates of European food waste levels, publicat el març de 2016 per l’Instiut de Recerca Mediambiental de Suïssa (IVL). Altres barems -la disparitat de dades i mètodes de comptabilitzaició és un dels grans problemes a l’hora d’abordar el malbaratmanet- xifren en 76 quilos el menjar que es llença a Europa i 49 quilos a Espanya, segons el Bio Intelligence Service 2010, l’estudi de referència per a Europa.

“En general, no som gaire conscients de la gran quantitat de menjar que arribam a llençar”, diu Marcos de Miquel, inspector de sanitat i cap del Servei de Salut Pública del Vallès Occidental Oest. A les llars, explica, és on es llença més menjar. De les 262.471 tones d’aliments que cada any van a les escombraries catalanes, el 58% del malbaratament es produeix a les cases particulars (151.800 tones). Els supermercats en són responsables d’un 16% i els bars i restaurants d’un 12%. El sector del comerç al detall (fruiteries, carnisseries i peixateries, forns de pa, etc.) representa un 9% del total, amb una superfície total de venda similar a la dels supermercats. Els serveis de càtering i restauració de les institucions en representen un 4%, mentre que els mercats municipals són el sector amb un menor percentatge de malbaratament, de l’1%. Els gasos hivernacle emesos a l’atmosfera de tots aquests aliments equivalen a les emissions d’uns 20.300 automòbils al llarg de tota la vida útil.

El perquè del malbaratament

Però, per què es produeix aquest malbaratment? A les llars, sovint, el problema té a veure amb una mala planificació de les compres: “Jo, que ja tenc una edat, record quan només berenàvem de pa amb xocolata. Ara l’oferta de coses que tenim és brutal, i això fa que comprem de manera compulsiva aliments que probablement no menjarem i acabarem llençant”, diu De Miquel. A les llars, la interpretació errònia de les dates de caducitat o consum preferent també porten a llençar aliments encara mengívols.

A la restauració i als càterings d’escoles, residències o hospitals, l’origen del malbaratament sol ser el d’aliments no consumits o productes mal conservats. Als comerços, el menjar es retira per l’aspecte o perquè està a punt de superar les dates de caducitat o de consum preferent. A l’engròs són habituals les pèrdues per aliments degradats o mal conservats, en alguns casos pel trencament de la cadena de fred; i al sector primari, finalment, molts aliments són rebutjats per la seva forma i color, o hi ha excedents. En aquest últim sector, el motiu del malbaratament és de vegades especialment dolorós: molts aliments són rebutjats perquè es consideren ‘lletjos’i no compleixen els estàndards de mida o aspecte, però són totalment mengívols. No hi ha dades de l’àmbit català del que s’arriba a llençar en aquest tram de la cadena, però la FAO xifra en gairebé 100 milions de tones el menjar malbaratat durant la producció agrícola, 20 en la postcollita i l’emmagatzematge i 20 en la trasnformació i 10 en la distribució -el consum el xifra també en 100 milions.

Per a Marcos de Miquel un dels grans problemes són les dificultats per aprofitar els aliments en bon estat més enllà del consum particular, per exemple, per a entitats socials o beneficiència. “La normativa és excessivament rígida, i moltes vegades s’acaba malbaratant menjar perquè a la gent li fa por donar aliments per la responsabilitat de què pot passar”, lamenta De Miquel.

A França, alguns supermercats ruixaven els aliments amb llexiu per evitar que les persones els agafassin, abans que la llei prohibís -el febrer passat- que llençassin el menjar en bon estat. Per això, l’Agència de Salut Pública prepara una proposta de llei al Parlament que eximeixi de responsabilitat les empreses o particulars que entreguin aliments. Segons De Miquel, que ha redactat la proposta, aquesta mesura faria que les entitats socials rebessin fins a 40 vegades més aliments dels que reben ara, sense estar limitats per l’estricta normativa.

Segons l’Agència Catalana de Residus, els reptes per encarar el problema del malbaratament són bàsicament dos: prendre consciència que les restes alimentàries són un recurs -malgrat que la normativa les considera un residu- i recuperar el valor de l’aliment. Així, la investigadora del CREDA Raquel Díaz recalca la necessitat de la sensibilització i l’educació. “La nostra cultura alimentícia s’ha impregnat de l’hàbit de la societat de consum d’emprar i llençar, ja sigui roba, electrodomèstics o menjar. Si valoràssim més l’alimentació, no es produiria tant de malbaratament”, sentencia.

Data de caducitat vs. data de consum preferent: una confusió problemàtica

El desconeixement sobre el significat real de la data de caducitat i la de consum preferent és un dels motius pels quals es malbaraten més aliments en l’àmbit domèstic. Només en el cas dels productes peribles a curt termini -aquells que si es fan malbé poden representar un risc per a la salut humana-, l’embalatge inclou la data de caducitat. La resta de productes inclouen només la data de consum preferent que, en cap cas, significa que un cop superada hi hagi un risc per a la salut. És senzillament una recomanació i només determina que, fins a aquella data, el producte mantindrà totes les seves propietats organolèptiques intactes (gust, olor, color, textura...). Més enllà de la data de consum preferent, només si el producte dóna mostres d’estar en males condicions (fa pudor, canvia de color, aspecte) pot representar algun risc.

En tot cas, les indicacions de la data de caducitat i la data de consum preferent es basen, principalment, en assajos de la qualitat dels aliments i són potestat del fabricant. No hi ha unes normes oficials que determinin els assajos que s’han de fer, ni la metodologia que s’ha d’emprar per avaluar les dates de consum preferent o la data de caducitat. Per tant, aquests dos indicadors són senzillament informació del fabricant al consumidor. No és una data marcada per cap norma ni legislació i no està sotmesa a validacions per part de l’Administració, que no desenvolupa cap paper en la determinació d’aquesta data, tret de la supervisió de l’existència de l’etiqueta. Així, el consum d’un producte alimentari més enllà de les dates de durada mínima, sigui la data de consum preferent o la data de caducitat, pot ser apte si s’ha mantingut en les condicions de conservació adequades.

stats