IGUALTAT DE GÈNERE

"Cal dinamitar l’estructura jeràrquica del món científic"

La científica Ana Payo combina la investigació i la divulgació a través de monòlegs d’humor

DOBLE PASSIÓ Ana Payo és una científica interessada en l’estudi de les aus i monologuista. / RTVE

“M’ha agradat molt la teva xerrada, però t’he de dir que ets preciosa”. Aquesta és la resposta que es va trobar Ana Payo després d’una intervenció en un congrés científic. “De sobte, quedes aturada i no saps com reaccionar”, admet. Llicenciada en Ciències Ambientals i oceanògrafa, va acabar les dues carreres universitàries amb Premi Extraordinari, una fita que no li va obrir cap altra porta que la de la lluita i la perseverança en un món complicat, encara més si parlam en perspectiva de gènere.

“No és el comentari habitual que t’esperes després d’exposar unes línies d’investigació que t’han suposat molts de mesos de treball i feina. Jo pensava que em diria que m’havia equivocat en un model de la meva línia d’investigació. Ja t’ho pots imaginar: el meu cap a mil, repassant mentalment tots els possibles errors. Però no, l’única possible errada era que jo era maca”, explica.

Aquesta no és l’única situació de masclisme que la científica s’ha trobat pel camí. Comenta també que en diverses ocasions s’ha vist desacreditada per amics o companys aliens a la branca científica per haver parlat amb energia sobre un tema que l’apassiona, com és el canvi climàtic, la seva àrea d’investigació. “Parles i gesticules massa”; “No cal que siguis tan incisiva”; “Estàs segura del que comentes?”; “I tu com estàs tan segura del que dius?” són algunes de les perles que li han dedicat.

Ana Payo va completar la seva formació amb un màster en Gestió i Conservació de la Biodiversitat, experiència que, un cop finalitzada, li va permetre estudiar el doctorat en Ecologia de Poblacions i d’Aus Marines a l’ Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (centre mixt del CSIC i la UIB). Actualment afronta el repte d’aconseguir 20.000 euros per participar en el Homeward Bound Project 2018, per al qual ha estat seleccionada juntament amb 70 aspirants escollides arreu de tot el món. És una iniciativa de lideratge científic i estratègic d’àmbit internacional pensada per impulsar el paper de la dona en la presa de decisions polítiques i socials davant el canvi climàtic.

Només dues empreses de Mallorca s’han ofert, de moment, com a patrocinadors. D’altres, com Iberdrola, han fet cas omís de les seves peticions. Aquest programa té com a objectiu desenvolupar projectes que treballin el lideratge de les dones, reivindicant-ne la tasca dins el món de la ciència. Un empoderament necessari, si tenim present que el món de la ciència discrimina les dones; el perquè, l’evidencien les xifres: aules plenes de dones, només el 30% de les quals es dedica a la investigació científica i una mínima part arriba a la cúspide de la piràmide. En paraules d’Ana, en la seva carrera, considerada majoritàriament femenina, per cada 8 alumnes homes hi havia 30 dones.

Dues passions compatibles

Ana Payo compagina, actualment, la seva beca de doctorat amb una activitat inusual: la divulgació científica a través de monòlegs, de la qual cosa comenta que no es pot viure, però li permet saciar la passió pel teatre. L’any 2014, Ana es va classificar en la segona posició en el concurs internacional de monòlegs científics Fame Lab contant la història de Paco i Laura, dues gavines que, segons explica, havien viscut, com molts d’espanyols, “per sobre de les seves possibilitats”, en un abocador on menjaven totes les escombraries que volien. Quan la instal·lació tancà, Paco i Laura –prossegueix– es varen veure obligats a prendre una decisió crucial: emigrar o quedar en el seu hàbitat natural. La segona opció anava aparellada a una decisió molt difícil: no reproduir-se per garantir, d’aquesta manera, la seva pròpia supervivència.

“Personalitzar les aus amb noms ajuda a crear històries comprensibles per tothom; amb un toc d’humor i sarcasme, ajuda també a fer assumibles els coneixements”, assenyala. La història de Paco i Laura no era més que un exemple pràctic que explica l’anomenada ‘Teoria de la història natural’, que indica que els animals longeus, com les gavines, no es reproduiran abans de comprometre la pròpia supervivència quan les condicions són adverses. La història no va sorgir de la imaginiació d’Ana, sinó de la seva tesina, centrada en l’estudi de les gavines, concretament l’espècie de camagrogra, una de les més impactades per les pertorbacions ambientals.

La científica posava de manifest, amb el monòleg, la caiguda real de la població de les gavines un 70% el 2009, quan l’abocador de Son Reus va tancar les portes i, paral·lelament, un any després, es va produir la desratificació de l’illa de la Dragonera. “Les aus marines, com les gavines, són un indicador clau de l’ecosistema marí”, comenta Payo, “ja que viuen a la interfase entre la mar i la terra”. “Per aquest motiu”, conclou, “ens ajuden a conèixer l’estat de la nostra mar”.

Invisibilització arreu

Els monòlegs, assegura, són una bona eina. “Rius, et distreus, captes l’atenció i adquireixes nous coneixements”, declara.

A través d’aquest concurs, Payo va conèixer la major part dels membres de la companyia de divulgació científica Big Van, una de les més importants a escala estatal. La companyia ja aglutina més d’un centenar d’actuacions en què l’humor va de la mà de la divulgació científica. Payo només hi posa un emperò: el grup està compost per 21 homes i només 5 dones.

En referència a aquesta quota, la científica reivindica que les dones poden ser igual de gracioses, enginyoses i sarcàstiques que els homes, parlant de ciència o el que sigui.

Empoderar-se a la fi del món

El Homeward Bound Project, una eina contra el masclisme a la ciència

Per Ana Pueyo, el Homeward Bound Project és una oportunitat per aprendre a valorar-se una mica més i agafar el poder que necessiten les dones que diàriament han de lluitar contra les adversitats d’una societat masclista i patriarcal en ple segle XXI. Es tracta d’una iniciativa de dues australianes que tenen com a objectiu la lluita contra el canvi climàtic a través de la informació científica, però que també pretén empoderar les científiques en el rol de presa de decisions. 70 dones de diferents parts de tot el món podran ampliar coneixement en la igualtat de gènere, el canvi climàtic i el lideratge científic, polític i social. En aquesta segona edició, hi participaran dues científiques espanyoles: Nerea Quesada, de Madrid, i Uxua López, de Pamplona.

Fins al febrer del 2018, les científiques rebran una formació personalitzada a distància especialitzada en tècniques de lideratge, elaboració de projectes, recerca de finançament, relacions internacionals i gestió d’equips. El programa finança la meitat del cost total, i les participants, com a acte d’empoderament, han d’aconseguir l’altra part del pressupost, involucrant-hi els diferents agents de la societat que vulguin contribuir a evitar el canvi climàtic i a assolir la igualtat de gènere i un món un mica més sostenible i més just. Un cop conclosa la formació, el colofó final és una expedició a l’Antàrtida de tres setmanes, on es rodarà un documental.

D’aquesta manera, Ana va sumant nous reptes i aventures. Atribueix aquest esperit inconformista a la seva infància que, segons explica, va estar allunyada de la que molts ens imaginam de la nina científica que creix enrevoltada de naturalesa i quaderns carregats d’excel·lents. Fins a Secundària ho suspenia gairebé tot; un excés d’energia mal canalitzada provocà, segons les seves paraules, que fos una inadaptada del sistema acadèmic. A partir de Secundària, va trobar en les activitats extraescolars una eina per abocar l’excés d’energia i trobar des de la relaxació un espai per a la concentració. D’aquesta manera és com va començar a millorar el rendiment fins a obtenir un premi extraordinari en les dues carreres que ha cursat.

Objectiu: l’Antàrtida

Ana Payo destaca la importància d’aquest projecte per impulsar l’empoderament de les dones en un món on, segons l’informe Científiques en xifres, només el 21% dels catedràtics d’universitat (el 25% en els organismes públics de recerca) són dones. Per altra banda, a l’estat espanyol menys del 20% de les posicions estratègiques en laboratoris, universitats i centres de recerca estan ocupades per dones, segons l’Informe Dones investigadores 2015 del CSIC. De 173 societats científiques espanyoles en l’àmbit de la salut, només 41 tenen presidentes, el 22%, segons un recent estudi publicat a Gaceta Sanitaria.

Davant aquestes dades esgarrifadores, Payo és contundent: “Cal dinamitar l’estructura jeràrquica del món científic i intentar transformar el sistema. Vivim en un paradigma que s’ha de superar. Hem d’ensenyar a les futures generacions referents nous, models de dona nous”.
En contra del 67% dels europeus (i 63% dels espanyols) que pensa que les dones no tenen capacitat per ser investigadores per falta d’esperit critic o perseverança (segons dades de la Fundació L’Oréal), Ana Payo ho té clar: el seu somni és investigar i cada dia la seva lluita l’acosta més al seu objectiu: l’Antàrtida.