EnòlegCom si fóssim joves estudiants o marines dels Estats Units acabats de graduar-se, llençam a l’aire un dels principals estris de feina d’aquestes darreres setmanes (bàsicament els poals perquè les estisores o els canastres serien prou perillosos), per celebrar que després d’un gran treball, esforç i dedicació hem acabat de collir tot el raïm. S’han alleugerit els ceps i, a poc a poc, començaran a perdre les fulles fins que entrin dins el somni de Morfeu i no tornin a despertar-se fins a finals de març de l’any que ve. En definitiva, la gran majoria de cellers, per no dir quasi tots, ja han acabat verema.
En realitat, encara que s’hagi collit tot, la verema no finalitza fins que el darrer depòsit hagi acabat de bullir, i per això encara queda un cert temps, perquè el bombolleig insistent del carboni deixi de sentir-se. En tenir els vins llestos sabrem de manera més precisa si podem estar contents amb la campanya d’enguany o no. Però encara que sigui una mica prest, ja en podem predir algunes coses i per això molta gent ens sol preguntar insistentment com ha anat la verema, i si aquest ha estat un bon any.
No sé si us hi heu fixat però cada any, quan s’acaba la verema, els enòlegs i els cellerers expliquen a través dels mitjans de comunicació que la collita ha sigut molt bona o excel·lent, que hem tingut unes magnífiques condicions i que aquesta serà millor que la de l’any passat. Missatges clars i contundents per poder vendre l’anyada independentment de com hagi anat, ja que hi ha la creença que si dius que l’any ha estat magre la gent s’ho pensarà dues vegades, abans de comprar vi, i consumirà botelles d’una altra latitud , per més que expliquis que s’ha fet un bon triatge. Aquesta tradició no només és illenca sinó que la podem trobar en molts llocs de la Península, per això no sóc gaire partidari de consultar els calendaris de qualificacions de les anyades de les DO de l’Estat, no només pel que he dit abans sinó perquè en cada zona hi ha microclimes, tipus de terrenys, varietats i tipus de vins diferents. I pot ser que, en una anyada que en conjunt hagi estat molt apreciada, algun productor hagi tingut problemes i no hagi arribat al mateix nivell.
Però deixem-nos de romanços i anam a fer un petit balanç del que ha passat a casa nostra. Després de molts mesos sense una gota de pluja i un estiu sec, podem concloure que les vinyes s’han comportat com unes campiones, ja que no han defallit, han aguantat fins al final, el fruit ha madurat bé i hem tingut una producció similar a la de l’any passat, això sí, amb uns raïms una mica més petits, ja que li ha faltat una mica d’aigua per inflar. Pel que fa a l’estat sanitari, l’anyada ha sigut molt bona, la maleïda tríada fúngica que cada any apareix -cendrada, mildiu i podridura- quasi no ha tret el cap, i amb pocs tractaments s’han pogut controlar aquestes plagues. Però qui ha aparegut i amb força a estat l’ Empoasca vitis, o més conegut com a moscard verd, que fa uns tres anys va començar a actuar en indrets concrets i enguany ha afectat tota l’illa de Mallorca, provocant danys a les fulles i, sobretot, una certa psicosi. La por és el pitjor dels mals, ja que provoca nervis, tensió i decisions precipitades, com ara fer esquitades d’insecticides d’ampli espectre a destemps i que no eviten el mal de l’insecte. Més aviat el contrari, la plaga s’estén més, fa un mal irremeiable a la planta, al raïm i, per si no n’hi hagués prou, es carrega de substàncies de síntesi químiques que no són gaire saludables i que provoquen problemes amb les fermentacions del most.
El que ja podem afirmar és que enguany tindrem uns vins amb una bona acidesa, per tant vins vius, frescos i que poden aguantar molt bé el pas del temps. Vins amb una graduació alcohòlica una mica més baixa del que és habitual, que connectarà molt bé amb la nova tendència de vins menys alcohòlics. El que podem predir és que sembla que estam davant una anyada de les bones, els raïms han madurat de manera adequada i podem obtenir vins amb un bon potencial aromàtic, amb una coloració ben obscura, pel que fa als negres, ben estructurats a la boca i amb una tanicitat molt agradable.
Com us he dit, els enòlegs i cellerers sempre diem que l’anyada és extraordinària. Enguany ho sembla i, si no em creieu, compreu vins de casa del 2016 i comproveu-ho.
Vi recomanat
La Perdición 2013, del celler DiBodegas (IGP Castelló)
Els projectes més interessants són aquells que sorgeixen de la passió i de l’amor sense pensar amb les fredes xifres i els objectius d’un pla de negocis. Per això us convit a conèixer aquest petit celler ubicat al poble de Segorbe, a l’interior de la província de Castelló, i dirigit per una jove parella, Carmina de Segorbe i Tòfol de Selva. A poc a poc han enfortit el seu projecte amb uns vins elaborats amb varietats com ull de llebre, macabeu, merlot, cabernet sauvignon i l’enigmàtica bonicaire. La Perdición és un negre perfecte per quan arriba el fred de la tardor, un vi afruitat, en el qual predominen les móres i els gerds, amb tocs fumats i de xocolata. En boca és càlid, gustós i molt agradable.
