Arnau Pons, traductor, poeta i assagista

PalmaVolíem experimentar la precarietat, trobar la riquesa màxima amb els mínims elements”. Arnau Pons, Premi Nacional de traducció 2015, poeta i assagista, parla en plural quan relata el viatge al Marroc que va fer, el 1987, amb el pintor Rafel Joan, mallorquí com ell. I esmenta l’equipatge més que escàs que portaven quan se li demana una foto d’aquell estiu: “No portàvem càmera. En comptes de fer fotos, Rafel Joan feia un dibuix rere un altre, febril, amb una canya i tinta xinesa que havia comprat al Marroc mateix. Va fer centenars de dibuixos en quaderns, un material inèdit i preciós que qualcú hauria d’editar”.

Arnau Pons ens fa arribar un dels retrats que li va fer Rafel Joan a l’habitació de Marràqueix on s’allotjaven. Se’l veu ajagut, abatut per la calor, amb el llibre que havia deixat caure (diu que llegia Retrat de l’artista adolescent, de James Joyce) i amb un camaleó que tenien de company.

Explica el traductor de Paul Celan, de Khlebnikov, d’Artaud o de Bertolt Brecht, entre d’altres, que van decidir anar al Marroc “per suggeriment del pintor Lluís Claramunt, a qui Marràqueix havia captivat per la llum i la tranquil·litat”. “Marràqueix, i una habitació amb terrassa que llogava la propietària de la casa, però no a turistes corrents”.

Rafel Joan, procedent de Mallorca, i Arnau Pons, que venia de Barcelona, van quedar a Sevilla per iniciar el viatge. Van anar amb bus fins a Tarifa i en ferri fins a Tànger. “La ciutat ens semblà al·lucinant però, alhora, un ensurt poc després d’arribar ens va fer entendre que érem en un lloc en el qual s’havia d’anar viu, una ciutat plena de tensions. Decidírem partir en tren directe cap a Marràqueix. Només arribar vam pensar que allò devia ser la Mallorca que havíem agafat només pels pèls, que podíem tornar a la infantesa sent uns jovencells”.

Es van instal·lar a l’habitació on havia viscut Claramunt. “Aquell terrat tenia molt de joc. Les dones joves hi estenien la roba i es produïa una escena encantadora de timidesa i coqueteria per la seva part i un diàleg de rialles amb nosaltres. Sabien que no les enteníem i parlaven amb desimboltura, picarones, i no sabíem què deien però sí que parlaven de nosaltres. Un dia, al carrer, se’ns apropà un noi que ens trobàvem sovint i sempre insistia que ens deixava una casa al desert. Decidírem anar-hi. S’havia enamorat de mi, però en realitat no passava res. El Marroc, o aquell Marroc de finals dels anys 80, era un lloc on el desig es vivia de manera intensa. Messiànic i sensual, era més important el desig que la seva consumació”.