M. Antònia Oliver: “Sempre dic que som mallorquina, i com a mallorquina, som catalana”

PalmaEl 2016 ha sorprès Maria-Antònia Oliver amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Òmnium ha reconegut la seva trajectòria, tot i que l’escriptora mallorquina fa gairebé 20 anys que no escriu. Un trasplantament de cor el 1997 i la mort del seu marit, el també escriptor Jaume Fuster, el 1998, la van deixar sense paraules. De llavors ençà, només ha publicat Tallats de lluna (2000), començada cinc anys abans, i algunes reedicions, l’última Estudi en lila. Va decidir jubilar-se i no pensar-hi més, però ara, asseguda sota una de les proves d’artista que va signar Joan Miró del cartell del Congrés d’Escriptors en Llengua Catalana, des de la seva casa de la tranquil·la localitat de Biniali, Maria-Antònia Oliver comença a donar voltes a unes idees per a una nova novel·la.

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes serà un estímul per recuperar la complicitat amb les paraules?

Torn a tenir ganes d’escriure. El premi m’ha donat una gran alegria, tot i que encara no me’n puc avenir. Quan em trucà Gerard Muixí per comunicar-m’ho, el primer que em va sortir fou una pregunta: “Jo me’l meresc?”. M’ho havien concedit per unanimitat. Jo feia anys que havia decidit jubilar-me. Ho vaig fer perquè no em sortien les paraules, cosa que em turmentava. Mai no he estat d’escriure per a mi, jo escric per als altres. Així que vaig pensar que em jubilava i que no volia pensar-hi pus, però hi pensava.

Sentim que un metge, un professor o un jutge s’ha jubilat, però no és habitual que ho faci un escriptor.

Sempre havia pensat que jo no em jubilaria mai, precisament perquè som escriptora. N’estava segura: els escriptors no ens jubilam. Potser per protegir-me em vaig dir que també tenim dret a jubilar-nos. Ara he començat a repassar petits escrits i a fer voltes a qualque idea que em fa il·lusió treballar. Pens tornar-me a posar a escriure.

Vós sou la quarta dona que rebeu aquest guardó en 48 anys. Aquest fet us va portar a declarar que és la demostració que “encara no estam en una situació normal”.

Que només quatre dones hàgim rebut el Premi d’Honor reflecteix el patriarcat exacerbat que vivim. Resulta especialment significatiu que totes quatre siguem escriptores. No s’ha donat a cap filòloga, ni a cap traductora... De tota manera, em sembla que Òmnium ho vol canviar, això, però els canvis en aquest aspecte van molt a poc a poc.

Sempre us heu declarat feminista. Per què cal ser feminista avui?

Les feministes tenim el deure de treballar per la igualtat de condicions, que és obvi que se’ns neguen. Els homes no volen perdre el seu poder, i ho hem de denunciar. A més, em preocupa especialment el bloqueig de les dones joves per part dels homes joves, el control dels mòbils, del vestuari, etc. I em preocupa que elles ho consentin. Jo m’he passat més de mitja vida intentant convèncer dones perquè es facin feministes. Si no ets feminista, hi haurà milers d’homes disposats a trepitjar-te.

Què pensau del debat sobre el llenguatge de gènere, vós que vàreu crear la primera detectiva, Lònia Guiu?

Hi ha nombrosos recursos que es poden emprar per evitar un llenguatge masclista i també per no duplicar. Vaig treballar molt en aquest sentit: em preocupava d’escriure “persones”, “gent”, “tothom”. Maria-Mercè Marçal també ho feia. El llenguatge és patriarcal i això s’ha de canviar. Han estat els homes els qui han normalitzat la llengua. Per això vaig crear una detectiva, dona. Amb petites aportacions, les dones podem fer un gran canvi.

Del vostre matrimoni amb Jaume Fuster, ens podeu dir com conviuen dos escriptors?

Entre Jaume i jo mai no hi va haver gelosia. Ell deia que jo era més bona escriptora que ell, però que ell era més intel·lectual que jo. Almenys en això segon tenia raó. Vàrem aprendre molt junts. A casa a Barcelona i també a Biniali sempre treballàvem al mateix estudi, una taula per a cadascú. A Jaume la música l’ajudava a concentrar-se, mentre que a mi em despistava, així que ell es posava uns grans auriculars per escoltar-la a un volum ben alt.

Els escriptors solen tenir un ego important.

Tothom necessita un ego. Els egos ens fan fer coses. I, en tot cas, si no hi ha ego, no pots escriure.

Amb el vostre premi, un dels Nacionals a Antònia Vicens o l’exposició a Baltasar Porcel que ha acabat fa no res, es pot dir que a Catalunya hi ha interès per la literatura en català a les Illes? En quina situació està, aquesta literatura, quin diagnòstic en feis?

La literatura catalana a les Illes sempre ha gaudit de molt bona salut. Des de Maria Antònia Salvà fins a Tonina Canyelles hi ha generacions literàries extraordinàries. També ara entre els més joves. I a Catalunya ens han acollit bé, unes temporades millors que unes altres, i ara diria que se’ns para més atenció que mai. Fins i tot comença a haver-hi consciència de Països Catalans, que teníem a les Illes i al País Valencià, però no a Catalunya. Jo sempre dic que som mallorquina i, com a mallorquina, som catalana. Estic il·lusionada, perquè pens que encara veuré la independència de Catalunya.