Publicitat
Publicitat

ANIT VAIG SOMIAR QUE PAUL AUSTER ERA DÉU

Aigua freda

Òrbita Editorial ha posat en marxa un projecte diferent, l’objectiu del qual és aconseguir publicar un llibre escrit pels mateixos lectors

Surt com una bala del bus. La disputa silenciosa a primera hora del matí és brutal. Ja me n’he tornat a oblidar! Em llev el guardapits i la targeta identificativa que em fan semblar la germana pobra d’una hostessa de vol. Ho fic tot dins la motxilla. Mir el mòbil. Les vuit menys cinc minuts. Mir cap a la vidriera per anticipar-me al panorama. Carreg la motxilla per a quaranta metres i ja no record si la bici estàtica està lliure. Descarreg la motxilla, salud la recepcionista, agaf la targeta, que com sempre oblit llevar abans, la pas per la maquineta i als vestidors. Una dona es vesteix al fons. Hola, com va? El meu cantó favorit és buit. Penj l’abric. Em trec la jaqueta. Agaf cascs i mòbil. Ràpid, he d’agafar la bici, les cintes de segur que estan ocupades a aquestes hores del matí. Tanmateix és igual, si començ caminant després no rendesc amb la bici.

Puig a la zona de fitness sense deixar de mirar la massa humana de les piscines. Avui suren molts de caps. És important no coincidir amb elles a les dutxes.

Genial! La bici està lliure. Mitja hora, nivell quatre, dotze quilòmetres ficticis per endavant. No sé si em ve de gust escoltar música o activar l’opció de televisió i veure un d’aquests programes informatius del matí. Davant la indecisió, opt per les dues. Al meu telèfon sona Leyva, i quan mir la pantalla veig els caps parlants amb els titulars impresos. Res de nou sota el sol. A la cinta, els de sempre suant a doll. Jo també començ a suar, però poc. I em llev el jersei sense gaire estil i amb cura de no carregar-me els auriculars nous, a la vegada que intent no perdre el pedal. Quinze minuts i encara no he fet ni sis quilòmetres. M’hi he d’esforçar més. Si deixàs de fumar podria anar més aviat, el doble o el triple. Segur que qualque expert en la matèria n’ha fet algun estudi.

La mitja hora s’acosta i començ a vigilar les cintes com un voltor. Tothom sua sense perdre l’alè. La dona més gran, segur que jubilada, és també la que sua més. Em deu portar uns vint anys, i parla amb la dona del costat, que sempre posa cara de patir molt quan fa exercici, i a qui almanco deu portar-n’hi trenta. La jubilada, no -no pateix, vull dir-; ella parla, beu, sua, riu i el cor li deu anar amb piles.

Mitja hora complida, quilòmetres aconseguits, i la màquina em diu que cinc minuts de descans, per relaxar i refredar el cos.

Les cintes continuen ocupades i em dirigesc al meravellós món de les peses. Devuit quilos és el màxim a què puc arribar. Al fons veig que ha quedat una cinta lliure. Hi vaig. No corr per dissimular, però la marxa que duc és de fórmula u. No m’agrada caminar damunt pla. Aquest cop sí que encenc la televisió. Començ a augmentar la velocitat i el nivell. Als deu minuts l’artefacte marca sis quilòmetres per hora i nivell onze. Suu de veritat. Una petita gota s’instal·la entre els omòplats. Horror! Arriben dues al·lotes de l’Avarca i, de sobte, tots semblam d’un club de la tercera edat. Unes més que no d’altres, si hem de dir la veritat. La gota continua allà mateix, a la meva esquena. Crec que a la mateixa posició. Potser no és una gota, sinó una d’aquelles mosques de final d’estiu. Som al gener, no és possible. Resten cinc minuts, cinc, i baix a les totes a la dutxa. Ja no pens en la velocitat que imprimeixen les al·lotes del vòlei en l’el·líptica, el meu cap està ocupat en la dutxa. Hauria d’anar uns minuts a fer abdominals i estiraments, però somii en la dutxa.

La màquina diu trenta-cinc minuts, i setanta calories, no pot ser. Com a mínim en dec haver baixat dues-centes, ho not a la cintureta. Dissimulant vigil la piscina, on ja xapotegen les Esther Williams de torn.

Baix als vestuaris. Salud. Només hi ha aquella dona gran que s’assembla a la dels bescuits de ‘tía Mildred’ amb deu anys i trenta quilos menys. Em desvestesc ràpidament. Desitj desfer-me de la gota de suor, que ja deu estar plastificada. Em dirigesc a les dutxes amb la tovallola i les meves coses. Obr el grifó sense pensar gaire i un raig d’aigua freda em pega directament al clatell i s’escampa després per tot el cos. I faig un bot. No pot ser. Comprov la del costat; també freda. No! No n’hi ha cap dubte, no hi ha aigua calenta. La gota s’ha esfumat. Em faig forta i fent botets aconseguesc dutxar-me. En sortir de la dutxa les dents em peten. La senyora s’acomiada i li faig un gest amb la mà, encara que no s’ho mereix. I així com es va acostant a la sortida l’assassín diverses vegades per l’esquena. Les meves dents no aturen. Són com un duo musical desafinat. Això no quedarà així. La meva vida esportiva, a partir d’ara, consistirà a venjar-me.

Entra una nova guarda de sirenes i jo agaf escalforeta. Em venen alguns dubtes estranys. Guanya el “tracta els altres així com voldries que et tractassin a tu”. Les advertesc que no hi ha aigua calenta. Em donen les gràcies. Jo els dic que avisaré a recepció quan surti. Dit i fet, i m’informen que el problema ja està en vies de solució.

Surt d’allà fent atxems a bon ritme. No fa sol, però crec que no plourà. Decidesc no perdre el temps; amb la meva sort, segur que la dona és una russa que adoptaren de petita i està avesada a dutxar-se envoltada de neu. Deu ser per això que no em va advertir de res. No es pot ser tan mal pensada.

Etiquetes